Hola, família, amics i amigues!!
Fa uns dies, quan en Pep estava més malalt, necessità dues transfusions de sang i, gràcies a aquesta sang, pogué superar una anèmia.
A casa valoràrem que si ell la podia rebre era perquè algunes persones, abans, l'havien donada i que ens agradaria correspondre a aquest regal, donant sang també nosaltres.
En preguntar-ho a l'hospital ens digueren que, per manca d'infrastructura, no podien rebre sang fora de les campanyes periòdiques.
Però avui hem rebut aquesta carta i adreça en la que l'alumnat de sisè de l'Escola Camí del Mig ens conviden a participar en una campanya al respecte que ha organitzat per demà.
Ens agradarà molt que la llegiu i que, si podeu per edat i per salut, DONEU SANG!
Ben segur que algun dia necessitarem sang, nosaltres, algú que estimem o altri i serà una gran sort que el banc de sang en tingui!
Moltíssimes gràcies!!!!
Els/Les Manté i Majó
Benvolguts/des,
Els alumnes de sisè de l’escola Camí del Mig us volem informar que cada any, el dia 30 de gener, celebrem l’aniversari de la mort d’en Gandhi que va lluitar per la pau al món. Per això aquest Dia Escolar de la No Violència i la Pau (DENIP), hem volgut col•laborar amb el Banc de Sang i Teixits per fer una campanya de donació de sang a l’escola.
DIA: Divendres 30 gener
HORARI: De 15 a 20 h.
LLOC: CEIP Camí del mig
C/ Camí del mig 1 – 3.
Recorda que has de tenir entre 18 i 65 anys.
ANIM!! VINE I COL•LABORA!!
Els alumnes de 6è del CEIP Camí del Mig
Amb el suport de: Ajuntament de Mataró
Fundació Hospital
Ahttp://www.mataro.cat/portal/contingut/noticia/2009/01/8612_CEIP_cami_mig_donar_sang.htmlrticle
Si em dius adéu
divendres, 30 de gener del 2009
dijous, 29 de gener del 2009
BLOC EMOTIU I EMOCIONANT
Ahir a la tarda miràrem el bloc amb molta, molta calma; fou molt emocionant llegir el que heu escrit tants amics, amigues i familiars.
L'anàrem llegint poc a poquet, missatge a missatge i les vostres paraules foren paraules màgiques que animaven i curaven!
Els vostres mots afectuosos foren un gran regal!!!
GRÀCIES!!! GRÀCIES!!! GRÀCIES!!!
I... si us plau, seguiu escrivint!
L'anàrem llegint poc a poquet, missatge a missatge i les vostres paraules foren paraules màgiques que animaven i curaven!
Els vostres mots afectuosos foren un gran regal!!!
GRÀCIES!!! GRÀCIES!!! GRÀCIES!!!
I... si us plau, seguiu escrivint!
AVUI, DIA DE CALMA I PROGRÉS
El nostre Pep ha passat una nit súper tranquil·la!
La pneumònia sembla força superada i a estones ja va sense O2. Les metgesses -Dra. Barrufet i Dra. Fossas- estan ben contentes i les infermeres, guapes i simpàtiques, el feliciten a més de dir-li floretes.
Ara es tracta de recuperar mobilitat perquè la miopatia -pèrdua de la tonicitat muscular- que s'agafa a l'UCI quan algú està sedat, pel fet d'estar tan quiet al llit, encara li dificulta moure's, però, amb ajuda, ja comença a posar-se dret.
És un repte engrescador i dur alhora però ell practica i insisteix a fer i tornar a fer els exercicis que li ensenyen l'Anna i la Noema, les fisios de l'hospital.
L'Anna és perica, perica i en Pep culer, culer... caldrà veure demà, després del partir d'avui de Copa què passarà... segons qui hagi guanyat, qui estarà més content de tots dos?
En Pep desitja que guanyi el millor i l'Anna que guanyi el pitjor...
La pneumònia sembla força superada i a estones ja va sense O2. Les metgesses -Dra. Barrufet i Dra. Fossas- estan ben contentes i les infermeres, guapes i simpàtiques, el feliciten a més de dir-li floretes.
Ara es tracta de recuperar mobilitat perquè la miopatia -pèrdua de la tonicitat muscular- que s'agafa a l'UCI quan algú està sedat, pel fet d'estar tan quiet al llit, encara li dificulta moure's, però, amb ajuda, ja comença a posar-se dret.
És un repte engrescador i dur alhora però ell practica i insisteix a fer i tornar a fer els exercicis que li ensenyen l'Anna i la Noema, les fisios de l'hospital.
L'Anna és perica, perica i en Pep culer, culer... caldrà veure demà, després del partir d'avui de Copa què passarà... segons qui hagi guanyat, qui estarà més content de tots dos?
En Pep desitja que guanyi el millor i l'Anna que guanyi el pitjor...
AMISTATS PAGESES
En Xevi de Tordera s'ha presentat a l'hospital amb un ram preciós i immens de liliums i aus del paradís, una capsa de trufes boníssimes i un escrit maquíssim, que adjuntem:
"Pep, desitgem de tot cor que tinguis una bona i ràpida recuperació.
Perquè necessitem la teva vitalitat, valentia i bon humor. I, sobretot, el teu exemple que sempre ens ha servit com a punt de referència, a les verdes i a les madures, en temps d'eufòria o de pessimisme.
I ara que en aquest país sembla que pinten bastos, desitgem comptar amb tu, com sempre, per seguir fent camí plegats, cercant la llibertat, la justícia i la solidaritat.
Una forta abraçada per a tu, la Maria i els fills, de part d'aquells que també t'estimem.
Els teus amics pagesos d'Unió de Pagesos i assemblea Pagesa
Els teus amics de la Cooperativa Unió de Serveis"
Pep Riera, Pilar Bernei i altres amics i amigues
"Pep, desitgem de tot cor que tinguis una bona i ràpida recuperació.
Perquè necessitem la teva vitalitat, valentia i bon humor. I, sobretot, el teu exemple que sempre ens ha servit com a punt de referència, a les verdes i a les madures, en temps d'eufòria o de pessimisme.
I ara que en aquest país sembla que pinten bastos, desitgem comptar amb tu, com sempre, per seguir fent camí plegats, cercant la llibertat, la justícia i la solidaritat.
Una forta abraçada per a tu, la Maria i els fills, de part d'aquells que també t'estimem.
Els teus amics pagesos d'Unió de Pagesos i assemblea Pagesa
Els teus amics de la Cooperativa Unió de Serveis"
Pep Riera, Pilar Bernei i altres amics i amigues
dimecres, 28 de gener del 2009
En Pep, d'excursió
Avui va ser un dia intens...amb excursió inclosa!!!
Des que la Dra. Balañà, de l'ICO, digués que de seguit que en Pep superés la
pneumònia el volia a Can Ruti per seguir el seu tractament, tot ha estat esperar
aquest dia, i avui al matí, per fi ha arribat i ... xino, xano cap a l'ICO.
Tot ha anat com una seda, l'ambulància, el tractament, el retorn a l'hospital de
Mataró, la col·laboració i amabilitat de tothom i sobretot en Pep que tot ho
aguanta!
Li notem una clara milloria en tots els aspectes, està menys cansat i fa més activitat!
És un crac!!!
27 de gener - a 70 anys justos de l'entrada dels facciosos a Mataró... com és que
ningú no recorda aquesta data tan desgraciada, inici d'una gran repressió a la
ciutat i al país?
Els/les Manté Majó
Des que la Dra. Balañà, de l'ICO, digués que de seguit que en Pep superés la
pneumònia el volia a Can Ruti per seguir el seu tractament, tot ha estat esperar
aquest dia, i avui al matí, per fi ha arribat i ... xino, xano cap a l'ICO.
Tot ha anat com una seda, l'ambulància, el tractament, el retorn a l'hospital de
Mataró, la col·laboració i amabilitat de tothom i sobretot en Pep que tot ho
aguanta!
Li notem una clara milloria en tots els aspectes, està menys cansat i fa més activitat!
És un crac!!!
27 de gener - a 70 anys justos de l'entrada dels facciosos a Mataró... com és que
ningú no recorda aquesta data tan desgraciada, inici d'una gran repressió a la
ciutat i al país?
Els/les Manté Majó
Aclariment
Per error vam accentuar Iris i no, és plana acabada amb s. Al ser tònica, permet que sigui apostrofada.
A l'olimp va haver-hi una Iris, era l'encarregada de transmetre els missatges de Zeus i companyia a la plebs terrenal. Ho feia deixant caure raigs multicolors. Ignorem si li agradava ser apostrofada.
Fins aviat!
A l'olimp va haver-hi una Iris, era l'encarregada de transmetre els missatges de Zeus i companyia a la plebs terrenal. Ho feia deixant caure raigs multicolors. Ignorem si li agradava ser apostrofada.
Fins aviat!
A muscular!
La pneumònia va quedant enrera i ara el nou objectiu d'en Pep és guanyar to muscular, movilitat. No es planteja, de moment, aconseguir uns tríceps de tres pams ni abdominals de graella. Tampoc pensa en la independència, però si espera guanyar-se l'autonomia. La bona notícia és que el seu encarcarament -cada cop més discret- no es deu a cap plagia sinó als dies d'inactivitat. Bé, no, la bona notícia, el millor, és que ha recuperat l'ànim i el somriure. Fins ara no se'ns aplicava gaire a l'hora d'exercitar-se. Va caldre que vingués la seva estimada fisio, la Sara Cirera, per tal que comulgués amb el credo de l'exercici i la suor de gimnasta. Què tindrà ella, la Sara, que no tinguem nosaltres?
Els/les Manté Majó.
Els/les Manté Majó.
dilluns, 26 de gener del 2009
Els petits canvis són poderosos
Visca l'Iris!!!
Quina barreja d'emocions tan intensa aquests darrers dies!!!
Per una banda, en Pep que paulatinament es va refent de la pneumònia -gairebé no
porta oxigen, les analítiques surten millor, ell se sent més fort...- i per l'altra
la dolça Iris que ens alegra a tots els dies i als seus pares les nits!
Quin goig tenir al mateix hospital l'avi i la néta! Hem estat fent contínuament
excursions de l'habitació 211 a la 154 per veure tant com hem pogut 'la nena nova'
de la família. Avui ja han anat tots cap a casa i ens han deixat un buit, perquè en
Pep encara en té per uns dies més d'hospital, però estem contents perquè tot ha
estat fantàstic!!!
Per sort tant el part com els primers dies de la mare i de la nena han estat molt
fàcils i macos, sempre acompanyats de gent amiga i de la tota la colla familiar,
sense que hi faltessin la Quica que ha vingut expressament de Madrid per conèixer la
nena i la Marta que amb les 'tartes Tatin' hi posava la bona poma.
En Pep Riera i la Rosa, també ens han acompanyat uns breus moments -les
visites d'en Pep encara han de ser molt curtetes-, per felicitar-nos, ells que tenen
ja tanta experiència com a avis. Gràcies!!!
És una gran experiència veure que els fills i filles esdevenen pares i mares!!!
Us recordem que per posar missatges, cal prémer sobre 'comentaris' i s'obrirà una pàgina nova. Si no teniu compte de blogger, cal canviar la selecció i marcar 'Anònim' , esciure a la plantilla i no oblidar-se de posar el nom.
Fins aviat!
Els/Les Manté i Majó.
Quina barreja d'emocions tan intensa aquests darrers dies!!!
Per una banda, en Pep que paulatinament es va refent de la pneumònia -gairebé no
porta oxigen, les analítiques surten millor, ell se sent més fort...- i per l'altra
la dolça Iris que ens alegra a tots els dies i als seus pares les nits!
Quin goig tenir al mateix hospital l'avi i la néta! Hem estat fent contínuament
excursions de l'habitació 211 a la 154 per veure tant com hem pogut 'la nena nova'
de la família. Avui ja han anat tots cap a casa i ens han deixat un buit, perquè en
Pep encara en té per uns dies més d'hospital, però estem contents perquè tot ha
estat fantàstic!!!
Per sort tant el part com els primers dies de la mare i de la nena han estat molt
fàcils i macos, sempre acompanyats de gent amiga i de la tota la colla familiar,
sense que hi faltessin la Quica que ha vingut expressament de Madrid per conèixer la
nena i la Marta que amb les 'tartes Tatin' hi posava la bona poma.
En Pep Riera i la Rosa, també ens han acompanyat uns breus moments -les
visites d'en Pep encara han de ser molt curtetes-, per felicitar-nos, ells que tenen
ja tanta experiència com a avis. Gràcies!!!
És una gran experiència veure que els fills i filles esdevenen pares i mares!!!
Us recordem que per posar missatges, cal prémer sobre 'comentaris' i s'obrirà una pàgina nova. Si no teniu compte de blogger, cal canviar la selecció i marcar 'Anònim' , esciure a la plantilla i no oblidar-se de posar el nom.
Fins aviat!
Els/Les Manté i Majó.
diumenge, 25 de gener del 2009
Ja la tenim aquí!
Es va fer de pregar però ja ha sortit! El primer que va fer va ser tossir una mica, la van posar sobre la mare una miqueta i a netejar! La Laia es troba bé, cansada, però molt feliça, com en Roger, ja convertit en un hàbil canviador de bolquers. L'Iris ja ha demostrat que té caràcter, bons pulmons i que és una golafrota. Quan vol teta, cada dos per tres, no demana, no somiqueja, exigeix! Es va enganxar al mugró molt aviat, com si ho hagués fet tota la vida i cada vegada li agrada més. L'avi, ahir dissabte, la va poder contemplar i va ser l'avi més feliç de l'hospital i el món sencer. Que tinguis una vida plena de sort i somriures, Iris.
El/les Manté Majó.
El/les Manté Majó.
divendres, 23 de gener del 2009
Millores
Avui, divendres, en Pep ha passat un dia força bo. Té més gana, necessita menys oxigen, dorm millor i ja fa exercicis per guanyar mobilitat als braços. I ja no té tos!
Ja va recuperant els moviments i sembla que tot el seu cos es posa en marxa per
tornar a ser el seu suport, com ho ha estat durant 65 anys.
L'han vingut a veure l'Èlia, la Maria en Biel i l'Ivó, quina alegria tan gran ha
tingut en veure'ls!
I mentre, l'Iris va fent el seu camí d'aproximació... per sortir de la panxa de la
Laia, ja no falta gaire perquè puguem tenir-la als braços!!!
Respecte a les visites, segur que hi ha molta gent que té ganes de veure en Pep,
però ell es cansa, han de ser molt curtetes i amb poques persones a l'habitació, si
us plau, telefoneu al mòbil de la Maria abans de pujar a l'hospital per
assegurar-vos que és un bon moment i no fer el camí en va.
Moltíssimes gràcies a tothom, pel que feu, sou la nostra força!!!!
Els/Les Manté i Majó.
Ja va recuperant els moviments i sembla que tot el seu cos es posa en marxa per
tornar a ser el seu suport, com ho ha estat durant 65 anys.
L'han vingut a veure l'Èlia, la Maria en Biel i l'Ivó, quina alegria tan gran ha
tingut en veure'ls!
I mentre, l'Iris va fent el seu camí d'aproximació... per sortir de la panxa de la
Laia, ja no falta gaire perquè puguem tenir-la als braços!!!
Respecte a les visites, segur que hi ha molta gent que té ganes de veure en Pep,
però ell es cansa, han de ser molt curtetes i amb poques persones a l'habitació, si
us plau, telefoneu al mòbil de la Maria abans de pujar a l'hospital per
assegurar-vos que és un bon moment i no fer el camí en va.
Moltíssimes gràcies a tothom, pel que feu, sou la nostra força!!!!
Els/Les Manté i Majó.
Lluita i felicitat
Molt bé, Pep, aquesta lluita és part de la nostra felicitat. Ànims!!!
Molts petons i rep tota la nostra energia!!!
Joan Lluís.
Molts petons i rep tota la nostra energia!!!
Joan Lluís.
Enviament especial
Us enviem molts petons, força i corqatge a tots i, en especial, al
Pep! us estimem molt!
Anna, Íngrid i Eloi Font i Manté.
Pep! us estimem molt!
Anna, Íngrid i Eloi Font i Manté.
Pep! Maria!
Seguim amb il·lusió tots els progressos en la recuperació
de la pneumònia! molta força que ja som al final del túnel!!!
Molts petons des de Dubai.
Família Font-Arnan.
de la pneumònia! molta força que ja som al final del túnel!!!
Molts petons des de Dubai.
Família Font-Arnan.
dimecres, 21 de gener del 2009
Des de l'habitació 211
Veure sortir el sol cada dia des d'aquesta habitació és un regal de la vida.
Veure sortir el sol i pensar que serà un dia millor és una joia que no mereixem.
Veure sortir el sol i comptar amb molta gent que ja s'ha llevat o que no ha anat a
dormir per curar-nos és un premi.
Veure sortir el sol i veure també en Pep al meu costat disposat a somriure i a
plantar cara a la malaltia és esperança.
Amb el nostre agraïment a totes les persones que, a l'Hospital de Mataró, amb gran
professionalitat i humanitat malden per retornar-nos la salut i que, elles soles, ja
fan sortir el sol cada dia.
Maria.
Veure sortir el sol i pensar que serà un dia millor és una joia que no mereixem.
Veure sortir el sol i comptar amb molta gent que ja s'ha llevat o que no ha anat a
dormir per curar-nos és un premi.
Veure sortir el sol i veure també en Pep al meu costat disposat a somriure i a
plantar cara a la malaltia és esperança.
Amb el nostre agraïment a totes les persones que, a l'Hospital de Mataró, amb gran
professionalitat i humanitat malden per retornar-nos la salut i que, elles soles, ja
fan sortir el sol cada dia.
Maria.
Us acompanyem en la distancia
Estimada,
hem entrat al blog d'en Pep, ens hem emocionat molt. Que maco i quina força de viure!
Només us enviem quatre ratlles (no cal que responguis) per dir-te que pensem molt
en vosaltres, que som aquí.
En aquests moments només se'ns acut acompanyar-vos en la distància i intentar no
"fer nosa" sinó manifestar-vos la nostra amistat i carinyo.
Cuideu-vos molt (ja sabem que ho feu) i ... aquí ens teniu!
Molts i molts petons per tu i en Pep.
Jaume i Anna.
hem entrat al blog d'en Pep, ens hem emocionat molt. Que maco i quina força de viure!
Només us enviem quatre ratlles (no cal que responguis) per dir-te que pensem molt
en vosaltres, que som aquí.
En aquests moments només se'ns acut acompanyar-vos en la distància i intentar no
"fer nosa" sinó manifestar-vos la nostra amistat i carinyo.
Cuideu-vos molt (ja sabem que ho feu) i ... aquí ens teniu!
Molts i molts petons per tu i en Pep.
Jaume i Anna.
Poema per en Pep
EL POEMA ÉS LA NIT
I UN BALANCÍ AL TERRAT
I JO,
ASSAJANT DE DIR COSES EN VEU BAIXA.
Martí i Pol.
Penso sempre en tu. T'estim.
Núria Damont.
I UN BALANCÍ AL TERRAT
I JO,
ASSAJANT DE DIR COSES EN VEU BAIXA.
Martí i Pol.
Penso sempre en tu. T'estim.
Núria Damont.
Cantarem a la vida
Bé, realment soc un petardo en noves tecnologies, primer vaig intentar escriure en
el blog, però només em deixava escriure 300 caràcters i ho vaig desestimar. Em vaig
decidir escriure un correu i així ho vaig fer, però resulta que em vaig deixar la P
de pangea i no arribà. Avui, després de 7 dies pensant que us havia arribat el meu
escrit he tornat a refer l'operació.
Diumenge en Victor i jo vam poder veure't i compartir uns moments amb tu, Pep, i vam
estar contents de veure que de mica en mica tot va endavant. Aquests processos són
lents i costosos de passar, però cada pas per petit que sigui ens encoratge per
seguir lluitant i ampliant el compte corrent de l'esperança.
Tinc moltes ganes de poder compartir amb tu i la Maria el menú del sopar de Cap
d'Any, assaborint els gustos, les textures, els aromes; comentant i criticant "en
positiu" les mancances o els encerts. En Víctor i jo serem molt feliços compartint
taula i companyia.
També vull fer-te a mans una canço d'en Raimon, que m'ha servit per donar-me força i
ànims en moments crítics de la meva vida.
Per a tu Pep estimat.
Cantarem la vida
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb força,
lluitarem amb tota la força
per l'única possible,
perseguida, vida nostra.
I guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al cap de l'esperança,
temps i temps negada,
arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure
lliures i en pau.
Canterem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.
Pep, aquest és un clam interior tant col·lectiu com individual, espero que a tu i a
la Maria us passi l'energia que a mi sempre m'ha fet reaccionar.
Pep, per a mi ets l' AMIC, el meu advocat amb tot el que això representa, el meu
conseller, el que m'acollit en moments difícils i m'ha ajudat, ets un gran company
d'aficions musicals i culinaries, ets, ets el meu estimat Pep.
Molts petons
Núria Masafrets.
el blog, però només em deixava escriure 300 caràcters i ho vaig desestimar. Em vaig
decidir escriure un correu i així ho vaig fer, però resulta que em vaig deixar la P
de pangea i no arribà. Avui, després de 7 dies pensant que us havia arribat el meu
escrit he tornat a refer l'operació.
Diumenge en Victor i jo vam poder veure't i compartir uns moments amb tu, Pep, i vam
estar contents de veure que de mica en mica tot va endavant. Aquests processos són
lents i costosos de passar, però cada pas per petit que sigui ens encoratge per
seguir lluitant i ampliant el compte corrent de l'esperança.
Tinc moltes ganes de poder compartir amb tu i la Maria el menú del sopar de Cap
d'Any, assaborint els gustos, les textures, els aromes; comentant i criticant "en
positiu" les mancances o els encerts. En Víctor i jo serem molt feliços compartint
taula i companyia.
També vull fer-te a mans una canço d'en Raimon, que m'ha servit per donar-me força i
ànims en moments crítics de la meva vida.
Per a tu Pep estimat.
Cantarem la vida
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb força,
lluitarem amb tota la força
per l'única possible,
perseguida, vida nostra.
I guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al cap de l'esperança,
temps i temps negada,
arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure
lliures i en pau.
Canterem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.
Pep, aquest és un clam interior tant col·lectiu com individual, espero que a tu i a
la Maria us passi l'energia que a mi sempre m'ha fet reaccionar.
Pep, per a mi ets l' AMIC, el meu advocat amb tot el que això representa, el meu
conseller, el que m'acollit en moments difícils i m'ha ajudat, ets un gran company
d'aficions musicals i culinaries, ets, ets el meu estimat Pep.
Molts petons
Núria Masafrets.
dimarts, 20 de gener del 2009
La gran esperança negra
Hola a totes i tots!
Estic veient la presa de possessió de Barack Obama i penso que és una alegria perdre de vista per sempre la nissaga Bush. L'Obama, una mica nerviós, ha jurat respectar i preservar la constitució i després, amb seguretat, amb energia, ha començat el seu discurs. Ha lamentat la crisi econòmica, la que ha colpejat a "tantes famílies i ha destrossat tants llocs de treball". Diu que Estats Units és "encara" un país jove, però que és hora de superar "actituts infantils". Diu que ens hem de recordar que "tots som iguals i tenim els mateixos drets" i jo penso: "tant de bo fos veritat!". Parla d'aprofitar el sol i el vent i convertir-los en energia. Sap combinar els grans missatges morals amb les idees concretes. Té un un punt messiànic, sense fer grans promeses, sap presentar-se com a líder però fer sentir a cada ciutadà partícep d'un esperit, d'un país. Ha citat el món musulmà. Diu que pensa treballar per teixir interessos i respecte comuns, però, ha advertit, que el poble "jutjarà als lider pel que construeixen, no pel que destrueixen". Al final del discurs ha recordat que fa 40 anys un home del seu color no el deixaven entrar a un restaurant i que, avui, un negre, està jurant el càrrec de president.
Estic veient la presa de possessió de Barack Obama i penso que és una alegria perdre de vista per sempre la nissaga Bush. L'Obama, una mica nerviós, ha jurat respectar i preservar la constitució i després, amb seguretat, amb energia, ha començat el seu discurs. Ha lamentat la crisi econòmica, la que ha colpejat a "tantes famílies i ha destrossat tants llocs de treball". Diu que Estats Units és "encara" un país jove, però que és hora de superar "actituts infantils". Diu que ens hem de recordar que "tots som iguals i tenim els mateixos drets" i jo penso: "tant de bo fos veritat!". Parla d'aprofitar el sol i el vent i convertir-los en energia. Sap combinar els grans missatges morals amb les idees concretes. Té un un punt messiànic, sense fer grans promeses, sap presentar-se com a líder però fer sentir a cada ciutadà partícep d'un esperit, d'un país. Ha citat el món musulmà. Diu que pensa treballar per teixir interessos i respecte comuns, però, ha advertit, que el poble "jutjarà als lider pel que construeixen, no pel que destrueixen". Al final del discurs ha recordat que fa 40 anys un home del seu color no el deixaven entrar a un restaurant i que, avui, un negre, està jurant el càrrec de president.
Molt bona nit
Per primera vegada he passat molt bona nit. Després de riure amb el Krakòvia, vaig poder dormir durant hores seguides, sense les habituals calentures i accelerades que em desvetllaven i m'impedien descansar. Gràcies a la bona nit, avui passaré més estona a la butaca i faré més exercicis: he de recuperar mobilitat!
Fins aviat!
Fins aviat!
dilluns, 19 de gener del 2009
Tararí, notícies per aquí
Avui, dia 19 de gener, en Pep es troba molt millor, respira més bé, ja fa brometes
i de tant en tant, tot i que molt poc, rondina... és ell!!!
Li han tret un dels 'putus' antibiòtics, li han abaixat el nivell d'oxígen i, segons
diuen les metgesses que l'atenen, -Barrufet i Fossas- sembla que tot va per bon
camí, un camí lent i pesadet...
Comença seure a la butaca, fa uns primers exercicis de rehabilitació, també dina i
sopa assegut i ja pot rebre petites visites de gent amiga, com tots i totes
vosaltres!!!
El 'Càtering Marta' que li proporciona bones menges també l'ajuda a gaudir dels
plaers d'una bona taula.
Li anem ensenyant el seu bloc, amb totes les vostres aportacions, li agrada molt!
Aviat us escriurà ell!!!
Si voleu venir a veure'l, truqueu-nos abans al mòbil perquè no s'apilonin persones a
l'habitació ni sigui una estona inadequada per al seu horari!!!
L'Iris ja és a punt de sortir, ha complert les seves 40 setmanes a la panxona de la
Laia, però per ara no sembla que vulgui treure el cap encara... ja us ho farem
saber!!!
Estem tan il·lusionats, tan contents de poder acollir a la família la filleta d'en
Roger i la Laia i de ser 'pentavis', que tot ens sembla fantàstic!!!
Moltíssimes gràcies a tots i totes les que seguiu aquest bloc, que hem tingut aturat
uns dies perquè el nostre periodista, en Blai, ha tingut la grip!!!
Rebeu una molt càlida abraçada!!!!
ELS I LES MANTÉ I MAJÓ
i de tant en tant, tot i que molt poc, rondina... és ell!!!
Li han tret un dels 'putus' antibiòtics, li han abaixat el nivell d'oxígen i, segons
diuen les metgesses que l'atenen, -Barrufet i Fossas- sembla que tot va per bon
camí, un camí lent i pesadet...
Comença seure a la butaca, fa uns primers exercicis de rehabilitació, també dina i
sopa assegut i ja pot rebre petites visites de gent amiga, com tots i totes
vosaltres!!!
El 'Càtering Marta' que li proporciona bones menges també l'ajuda a gaudir dels
plaers d'una bona taula.
Li anem ensenyant el seu bloc, amb totes les vostres aportacions, li agrada molt!
Aviat us escriurà ell!!!
Si voleu venir a veure'l, truqueu-nos abans al mòbil perquè no s'apilonin persones a
l'habitació ni sigui una estona inadequada per al seu horari!!!
L'Iris ja és a punt de sortir, ha complert les seves 40 setmanes a la panxona de la
Laia, però per ara no sembla que vulgui treure el cap encara... ja us ho farem
saber!!!
Estem tan il·lusionats, tan contents de poder acollir a la família la filleta d'en
Roger i la Laia i de ser 'pentavis', que tot ens sembla fantàstic!!!
Moltíssimes gràcies a tots i totes les que seguiu aquest bloc, que hem tingut aturat
uns dies perquè el nostre periodista, en Blai, ha tingut la grip!!!
Rebeu una molt càlida abraçada!!!!
ELS I LES MANTÉ I MAJÓ
A poc a poc
A poc a poc em vaig posant a to. Des de fa dos dies ja menjo assegut. Segueixo necessitant la màscara, però els meus pulmons ventil·len bé. Rondino i renego, o sigui, cada vegada sóc més jo mateix. Tot i tenir paciència, maleeixo una mica els antibiòtics que m'alteren la temperatura i em desvetllen a la nit. Avui m'han fet una analítica i parlarem amb la doctora.
Fins aviat!
Fins aviat!
dijous, 15 de gener del 2009
Brindarem amb tu
No acabem d'entendre la manera d'entrar a escriure al blog però de moment el correu
serveix.
Una forta abraçada pel Pep i a la Maria de part d'en Joan Ribera i la Dora Hermoso.
Van trucar preguntant per la salut d'en Pep i els vàrem posar al corrent dels
darrers esdeveniments.
Pep, anims, tots esperem tornar a brindar amb tu!
Petons i els millors auguris.
Mercè Montserrat i Ramon Llinés.
serveix.
Una forta abraçada pel Pep i a la Maria de part d'en Joan Ribera i la Dora Hermoso.
Van trucar preguntant per la salut d'en Pep i els vàrem posar al corrent dels
darrers esdeveniments.
Pep, anims, tots esperem tornar a brindar amb tu!
Petons i els millors auguris.
Mercè Montserrat i Ramon Llinés.
Energia!
Pep a casa t'estimem molt. En Loik empregunta per tu. T'envio energia i estimació.
Penso que a vegades vivim molt rapid. Ens estàs donant una gran lliçó. Petons
teresa/loik/max
Teresa Carreras.
Penso que a vegades vivim molt rapid. Ens estàs donant una gran lliçó. Petons
teresa/loik/max
Teresa Carreras.
Ànim
Hola Maria,
Hem vaig assabentar l'altre dia que en Pep estava hospitalitzat. Com es trova? espero i
desitjo de tot cor que es recuperi lo mes aviat possible, i cuida't tu també.
Petons per tots dos.
Salutacions,
Mar Molina.
Hem vaig assabentar l'altre dia que en Pep estava hospitalitzat. Com es trova? espero i
desitjo de tot cor que es recuperi lo mes aviat possible, i cuida't tu també.
Petons per tots dos.
Salutacions,
Mar Molina.
dimecres, 14 de gener del 2009
Repòs
Hola amigues i amics!
En Pep continua millorant poc a poc. Vol caminar però li desaconsellen. Xerra però es cansa. Pot seure a la cadira i sospira a ser enviat a planta. La darrera nit ha dormit més, els metges volen que recuperi l'horari despert-de-dia i dormit-de-nit.
Li agradaria rebre visites de totes i tots, per aquest ordre, però es cansaria massa. Avui li portarem un portàtil per tal que pugui seguir els missatges del bloc.
Fins aviat!
Redactor de bata blanca.
En Pep continua millorant poc a poc. Vol caminar però li desaconsellen. Xerra però es cansa. Pot seure a la cadira i sospira a ser enviat a planta. La darrera nit ha dormit més, els metges volen que recuperi l'horari despert-de-dia i dormit-de-nit.
Li agradaria rebre visites de totes i tots, per aquest ordre, però es cansaria massa. Avui li portarem un portàtil per tal que pugui seguir els missatges del bloc.
Fins aviat!
Redactor de bata blanca.
Una cara sonriente
Una cara sonriente, una palabra consoladora, una mirada compasiva; todas ellas
también son amor.
Una abraçada molt forta.
Leo Martín.
también son amor.
Una abraçada molt forta.
Leo Martín.
dimarts, 13 de gener del 2009
Grans passos
Aquest matí, a les 7, a l'UCI, en Pep estava del tot despert! De fet ens ha dit que gairebé no havia pogut dormir en tota la nit; té l'horari girat, encara s'ha d'adaptar al ritme de nit i dia.
Però estava animadíssim!!! Amb ganes de moure cames i braços, de llegir el diari per saber notícies del món - quines males notícies, la guerra de Gaza!- i d'AIXECAR-SE!!! Ha demanat la crossa, per poder fer uns primers, GRANS PASSOS!!!
Aviat li podrem dur un ordinador portàtil a l'habitació i li ensenyarem el seu bloc. Tindrà una gran sorpresa!!!
Li hem donat records de tota la gent que ens ha escrit, telefonat o que ha vingut a veure'l; li hem explicat anècdotes que han passat en aquests 11 dies que ha estat adormit, lluny de nosaltres, lluitant per respirar i per viure!
Avui sentim una gran felicitat de veure la seva força, la qualitat de tot el personal de l'UCI de l'Hospital de Mataró que ha fet possible que en Pep superi la severa pneumònia que ha patit.
Una immensa abraçada d'agraïment i d'amistat a tothom!!!
Maria.
Però estava animadíssim!!! Amb ganes de moure cames i braços, de llegir el diari per saber notícies del món - quines males notícies, la guerra de Gaza!- i d'AIXECAR-SE!!! Ha demanat la crossa, per poder fer uns primers, GRANS PASSOS!!!
Aviat li podrem dur un ordinador portàtil a l'habitació i li ensenyarem el seu bloc. Tindrà una gran sorpresa!!!
Li hem donat records de tota la gent que ens ha escrit, telefonat o que ha vingut a veure'l; li hem explicat anècdotes que han passat en aquests 11 dies que ha estat adormit, lluny de nosaltres, lluitant per respirar i per viure!
Avui sentim una gran felicitat de veure la seva força, la qualitat de tot el personal de l'UCI de l'Hospital de Mataró que ha fet possible que en Pep superi la severa pneumònia que ha patit.
Una immensa abraçada d'agraïment i d'amistat a tothom!!!
Maria.
Petite chou
Maria i Pep,
moltes gracies per aquest missatge : anirem seguint en Pep cada dia.
Pensem molt en vosaltres.
Tenim moltes coses a explicar-vos : la neu que hi ha aquí i que no fons, el sol que
brilla cada dia encara que faci fred, els ocellets que venen a prop de les finestres
per menjar, els 2 galls que tenim en el jardí, la muntanya blanca de neu, la llet
calenta que fuma sortint del pit de la vaca, i mes coses encara.
Pensem molt en vosaltres.
Molts i molts petons
molts i molts abraços
la petit chou i el Jean-Philippe (que intenta planta cols...).
moltes gracies per aquest missatge : anirem seguint en Pep cada dia.
Pensem molt en vosaltres.
Tenim moltes coses a explicar-vos : la neu que hi ha aquí i que no fons, el sol que
brilla cada dia encara que faci fred, els ocellets que venen a prop de les finestres
per menjar, els 2 galls que tenim en el jardí, la muntanya blanca de neu, la llet
calenta que fuma sortint del pit de la vaca, i mes coses encara.
Pensem molt en vosaltres.
Molts i molts petons
molts i molts abraços
la petit chou i el Jean-Philippe (que intenta planta cols...).
dilluns, 12 de gener del 2009
M'han tret el tub!!
Ja només porto una mascareta d'oxigen. El doctor Balançó m'ha informat que he passat dotze dies entubat i sedat. He reconegut a la Maria i a en Pau, però estic una mica desorientat. Em pensava que l'Iris ja havia nascut i que ahir no vaig poder veure el Barça perquè la tele estava espatllada. Però sóc jo mateix. He confós a la doctora Miró amb la Ouaffa, una amiga de Rocafonda. Quan ha tornat ha passar per davant nostre, he dit:
- És una leona.
Al migdia, he despedit a la Maria dient-li que ens veuriem a l'hora del futbol.
De mica en mica les neurones aniran tornant a lloc. Els pulmons responen bé. Per primera vegada en molts dies he arribat a 100 de ventilació.
Fins aviat!!
- És una leona.
Al migdia, he despedit a la Maria dient-li que ens veuriem a l'hora del futbol.
De mica en mica les neurones aniran tornant a lloc. Els pulmons responen bé. Per primera vegada en molts dies he arribat a 100 de ventilació.
Fins aviat!!
Missatge de la Isabel Tirado
Maria, vaig trobar la Laia i em va explicar la situació. Li vaig dir que et trucaria
al vespre però no m'he atrevit. Imagino que vas cansada, mancada d'hores de dormir i
enfeinada resolent coses contínuament. El telèfon s'ha d'atendre en el mateix moment
i el correu, en canvi, el pots llegir quan a tu et vagi més bé. Per això he preferit
un e-mail.
Ja saps que us estimo molt i que en Pep ha estat i és un referent cabdal per la meva
vida. Penso que, pot ser, ha donat tant que s'ha esgotat. El porto al cap i al cor i
li envio, cada cop que hi penso (que aquests dies és molt sovint), tota la meva
energia per què agafi força i torni a estar amb la vitalitat que el caracteritza.
Tu que estas al seu costat, fes-li saber, Maria: que recordi que l'estimo i que vull
que es posi bo aviat. Ell, per a mi i per a molts més, és una peça clau dins això
que ara, a les universitats, en diuen "xarxa de sosteniment" i que no és res més que
el coixí afectiu que tots plegats hem anat teixint al llarg de les nostres vides amb
molts ideals comuns, vivències inoblidables, solidaritat incombustible i molt
d'amor.
Li faràs un petó ben maco de part meva?
És molt bona idea això del blog. Ja hi entraré.
Ànims també per a tu. Una gran abraçada.
Isabel Tirado.
al vespre però no m'he atrevit. Imagino que vas cansada, mancada d'hores de dormir i
enfeinada resolent coses contínuament. El telèfon s'ha d'atendre en el mateix moment
i el correu, en canvi, el pots llegir quan a tu et vagi més bé. Per això he preferit
un e-mail.
Ja saps que us estimo molt i que en Pep ha estat i és un referent cabdal per la meva
vida. Penso que, pot ser, ha donat tant que s'ha esgotat. El porto al cap i al cor i
li envio, cada cop que hi penso (que aquests dies és molt sovint), tota la meva
energia per què agafi força i torni a estar amb la vitalitat que el caracteritza.
Tu que estas al seu costat, fes-li saber, Maria: que recordi que l'estimo i que vull
que es posi bo aviat. Ell, per a mi i per a molts més, és una peça clau dins això
que ara, a les universitats, en diuen "xarxa de sosteniment" i que no és res més que
el coixí afectiu que tots plegats hem anat teixint al llarg de les nostres vides amb
molts ideals comuns, vivències inoblidables, solidaritat incombustible i molt
d'amor.
Li faràs un petó ben maco de part meva?
És molt bona idea això del blog. Ja hi entraré.
Ànims també per a tu. Una gran abraçada.
Isabel Tirado.
Abraçades des de la Rioja
Sois una maravilla de personas y es una suerte conoceros
Un abrazo de todos los de La Rioja
La Raquel y Chuchi.
Un abrazo de todos los de La Rioja
La Raquel y Chuchi.
La carta de la Maria (néta)
Hola avi t'estimo molt ja se que no amb deixen entra per que estas amb una abitació
especial i jo penso que et curaras. et trovo molt afalta al gun dia de aquest pot
ser que amb deixin entrar adeu patonets T'ESTIMO AVI!!!
Maria Manté.
especial i jo penso que et curaras. et trovo molt afalta al gun dia de aquest pot
ser que amb deixin entrar adeu patonets T'ESTIMO AVI!!!
Maria Manté.
diumenge, 11 de gener del 2009
Coses que faré quan em treguin el tub
- Fer un petó a la Maria.
- Preguntar si l'Iris ha tret el cap.
- Estossegar lliurement.
- Demanar vi.
- Demanar ostres.
- Maleir els caldets hospitalaris.
- Preguntar com està la moto.
- Preguntar com estan els néts.
- Somriure.
- Preguntar si l'Iris ha tret el cap.
- Estossegar lliurement.
- Demanar vi.
- Demanar ostres.
- Maleir els caldets hospitalaris.
- Preguntar com està la moto.
- Preguntar com estan els néts.
- Somriure.
Hola, amics i amigues!!!
Mentre Gaza lluita per sobreviure enmig de l'horror i la injustícia, en Pep també fa
la seva lluita per la vida, tot i que en una situació de serveis hospitalaris
excel·lents, que no tenen res a veure amb la que pateix la població palestina. Som
afortunats dins l'atzucac i estem agraïts de viure a Catalunya.
Ell està superant una pneumònia doble severa i és a l'UCI de l'Hospital de Mataró,
però sembla que el procés és positiu i que dia a dia està més despert i que pot
respirar millor!!!
Familia Manté Majó.
la seva lluita per la vida, tot i que en una situació de serveis hospitalaris
excel·lents, que no tenen res a veure amb la que pateix la població palestina. Som
afortunats dins l'atzucac i estem agraïts de viure a Catalunya.
Ell està superant una pneumònia doble severa i és a l'UCI de l'Hospital de Mataró,
però sembla que el procés és positiu i que dia a dia està més despert i que pot
respirar millor!!!
Familia Manté Majó.
Jugant amb la pressió
Ahir dissabte l'infermer em va dir que tenia la pressió una mica 'tonta'. Jo sóc hipertens -sempre tiro cap a l'excés, no sé per què- però les estones que em pujaven la sedació, la pressió em baixava massa. Quan em despertava l'infermer i les infermeres em deien coses, picaven de mans, m'estimulaven i per fer-me-la pujar. Per sort o per desgràcia -mai se sap- no van haver de recórrer a la dansa del vel. Ara ja entenc el que em diuen. Ahir vaig fer cas a la Maria i li vaig prémer la mà i vaig fer que sí amb el cap quan em va preguntar si em feia pessigolles. Cada vegada estic més estona despert. L'inconvenient és que noto més el tub de l'oxigen. M'impedeix parlar i és molt molest. No es pot tenir tot! Avui, diumenge, potser me'l treuen. Els pulmons estan responent molt bé, ahir tenia la ventilació quasi perfecta tot i l'esforç que em suposa estar més hores sense sedació.
Una abraçada a tothom i gràcies pel vostre suport!
* Escrit per 'El blogger negre d'en Pep'.
Una abraçada a tothom i gràcies pel vostre suport!
* Escrit per 'El blogger negre d'en Pep'.
divendres, 9 de gener del 2009
Ja obro els ulls!!
No hi veig gaire bé, no recordaré res d'aquesta última setmana, però ja obro els ulls! començo a sentir paraules! Des d'ahir. La pneumonia va minvant, respiro una mica millor i l'excel·lent equip mèdic -a les ordres del doctor Balançó- creu que m'he de despertar a poc a poc, per etapes. És com córre una marathó, diuen, s'ha de dosificar l'esforç. No he corregut mai cap marathó. De fet sempre he pensat que era cosa de sonats -gent estranya com en Pep Comas- però puc prometre i prometo que, quan recuperi forces, en faré una. En moto.
És una llàstima això de l'amnèsia, però té les seves avantatges: he descansat de Maria. Clar que la pobra no ha descansat de mi. Quan em desperti li receptaré unes vacances. Quan em desperti en Biel em posarà al dia del Barça i m'emocionaré amb la carta que em va escriure la Maria, la meva néta. Té un do innat per interessar-se per la gent. I com reivindica poder entrar a l'habitació! Sembla el seu avi! El que em farà més il·lusió serà poder fer un petó a l'Iris, la filla de la Laia i en Roger. M'han dit que ja va busca la posició per treure el caparronet. La vida continua!
La sedació que rebo té un gran poder amnèsic, diuen. O sigui que no cal que vingueu a dir-me quins vins us vau fotre per cap d'any. Aneu-los a buscar a la botiga i guardeu-lo fins que en pugui beure. Sé que la Maria i la doctora Balanyà posaran morros, però un gotet no me'l treu ningú. Me'l mereixo!!
Fins aviat!!
És una llàstima això de l'amnèsia, però té les seves avantatges: he descansat de Maria. Clar que la pobra no ha descansat de mi. Quan em desperti li receptaré unes vacances. Quan em desperti en Biel em posarà al dia del Barça i m'emocionaré amb la carta que em va escriure la Maria, la meva néta. Té un do innat per interessar-se per la gent. I com reivindica poder entrar a l'habitació! Sembla el seu avi! El que em farà més il·lusió serà poder fer un petó a l'Iris, la filla de la Laia i en Roger. M'han dit que ja va busca la posició per treure el caparronet. La vida continua!
La sedació que rebo té un gran poder amnèsic, diuen. O sigui que no cal que vingueu a dir-me quins vins us vau fotre per cap d'any. Aneu-los a buscar a la botiga i guardeu-lo fins que en pugui beure. Sé que la Maria i la doctora Balanyà posaran morros, però un gotet no me'l treu ningú. Me'l mereixo!!
Fins aviat!!
dimecres, 7 de gener del 2009
Defensa de l'alegria
defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias
defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres
defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa
defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar y también de la alegría
Mario Benedetti.
www.sololiteratura.com/ben/benedettiprincipal.htm
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias
defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres
defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa
defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar y también de la alegría
Mario Benedetti.
www.sololiteratura.com/ben/benedettiprincipal.htm
dilluns, 5 de gener del 2009
Prop de terrra
Hola amics i amigues;
he tingut un final d’any una mica massa hospitalari. El dia 28 vaig sortir amb moto a donar una volta pels voltants de Das.Vaig anar a veure la meva germana, Marta, al seu company, en Toni i els seus fills. La moto es va portar com un Rocinante i no es va queixar de les temperatura ni de la neu que transformava la Cerdanya en un gran pessebre sense dimonis, verges ni caganers. Al vespre, vaig posar-me la gorra anglesa i vaig somriure -feliç- al veure tota la meva família al voltant de la taula. L’Àngels, en Pau, l’Olga, en Blai, l’Èlia i en Biel em van dir que s’havien trobat a en Guardiola a un restaurant. Que li van dir que l’avi el veuria a Roma i que ell m’enviava records, però no sé si creure-me’ls: era el dia dels innocents. L’endemà em sentia cansat i vaig dormir com un liró. El dia 30 quasi no em podia aixecar del llit. Una ambulància em va portar a l’hospital de Puigcerdà. La doctora d’urgències, la Lupe, va demostrar el seu bon ull i, tot i que jo no tenia tos, va apostar per una pneumonia. La placa va confirmar que tenia els pulmons ben carregats. Vam decidir ingressar a l’hospital. No vaig passar una bona nit. Se’m va inflar una mà per culpa de la via i el doctor internista va provar tres vegades de posar-me-la (la via) al pit. No va poder. Després va provar al peu esquerre, tampoc. Per fi van tenir èxit amb el peu dret. El monitor que controlava les meves constants pitava cada dos per tres i m’impedia agafar el son. En Pau va demanar que desconnectessin el so i els hi va costar déu i ajuda. Vaig demanar algun medicament que m’ajudés a dormir i, tot i que els hi havíem informat del tractament que seguia, no van atrevir-se a donar més que una aspirina. Quan vaig poder dormir una mica, em vaig arrencar sense voler un dels sensors i les infermeres, que tenien un monitor a la seva sala, no li van donar importància o no se’n van adonar. Per acabar-ho d’adobar, la febre em va pujar i em va agafar un fort tremolor a les vuit del matí. Van tardar en donar-me una droga que m’aturés l’atac.
Aquests dies he comprovat dues realitats hospitalàries ben diferents. La de la Cerdanya i la del Maresme. I, per comparació, no per coneixença directa, la de França. A la Cerdanya, l’hospital de Puigcerdà és vell i petit. Ha d’afrontar, a més, la dificultat d’una demanda molt fluctuant. En dies de vacances el volum de pacients es dispara. La majoria de casos són luxacions o traumatismes causats per la pràctica de l’esquí, però no només. Jo en sóc la prova. L’hospital de Puigcerdà ha de cobrir la demanda de 12.000 habitants, número que es dispara en caps de setmana i vacances. El de Mataró, 270.000, sense tanta fluctuació. Són, per tant, hospitals de diferent exigències i dimensions. Una de les diferències és la UCI, on encara sóc. Una altra és que l’hospital petit disposa de menys especialistes i, per tant, els professionals han de ser molt més polivalents. L’exigència és més alta. Un internista pot assistir a tant a un part, unes hemorroides o unes pedres al ronyó.
Amb tot, a la Cerdanya l’atenció ha millorat de manera significativa. Fa trenta anys si t’agafava un atac de cor a Meranges, Das o Alp, tenies molts números de morir. Ara, una ambulància ben hospitalitzada hi arriba en pocs minuts. Si necessites una derivació urgent, una helicòpter et porta a Can Ruti, Mataró o Terrassa, sempre que no hi hagi boira. Fa trenta anys les dones havien de parir sense anestesia. Amb l’arribada del tripartit i Pasqual Maragall, es va optar per l’equitat i la proximitat. Una dona de Meranges té el mateix dret de ser anestesiada en un part que una de Barcelona. En la mesura del possible, es va intentar fer arribar els mateixos serveis a totes les àrees. Això vol dir més hospitals mitjans, com el de Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Berga, Tremp o la Vall d’Aran i més inversió econòmica. A França el model és molt més centralista, concentrant l’atenció en les grans ciutats. Si un habitant de la Tor de Querol o Enveig (a tocar de Puigcerdà) té un atac de cor, ha de desplaçar-se vuitanta quilòmetres o més fins arribar a Perpinyà o Tolousse, passant per un port de muntanya.
En Carles Manté, amic i cosí, va presidir la Fundació de l’Hospital Transfronterer que es començarà a construir, si tot va bé, aquest gener amb diners de Cat Salut i l’Estat francès. Per a la gent que es posi malalta a la Cerdanya significarà tenir un hospital de millor accés i més ben equipat. Per als habitants de la Catalunya Nord voldrà dir tenir un un centre de qualitat a molt poca distància. El projecte ha estat complex perquè es necessiten professionals capacitats per atendre en tres llengües i s’han hagut de posar en comú protocols d’actuació, criteris de derivació, convenis laborals. A França no disposen d’un Institut Nacional de la Seguretat Social, l’atenció i el pagament es fa és a través d’asseguradores públiques (normalment relacionades amb gremis: agricultors, enginyers, mestres etc.). A França no s’habilita una sala de parts si no hi més de tres cents naixements a l’any. A Catalunya només que n’hi hagi cent cinquanta ja n’hi ha una.
Una altra de les diferències de la sanitat a la Cerdanya respecte El Maresme és la mobilitat laboral dels professionals. Cobren igual, però la vida és més cara a la Cerdanya. I més freda. No hi ha prou metges ni prou infermeres nadius per abastir la demanda dels centres sanitaris. Els treballadors de fora no acostumen a allargar la seva vida laboral i és habitual trobar-se amb persones que fa poc que són al centre. En el meu cas, vaig comprovar que el servei d’infermeria desconeixia el funcionament de la maquinària i no seguien pautes simples del protocol -sobretot en el cas d’una pneumonia- com prendre la temperatura. El servei de farmàcia no va aportar cap dels fàrmacs que necessitava (sort que no vaig perdre el meu botiquí particular). La Maria, amb bon criteri, crec jo, va demanar un trasllat. Després, a Mataró, es confirmaria la pneumonia, es trobaria el germen oportunista i em sedarien. Però milloro, milloro.
He de confessar que preferia arribar a Mataró amb helicòpter, però el dia 31 hi havia massa boira. Clar que, si hagués anat volant, a part de ser més aprop del cel que de la terra, no hauria passat per davant de Das. I a Das, a peu de carretera, hi havia els amics de la colla, saludant-me i enviant-me el seu amor.
Fins aviat!
he tingut un final d’any una mica massa hospitalari. El dia 28 vaig sortir amb moto a donar una volta pels voltants de Das.Vaig anar a veure la meva germana, Marta, al seu company, en Toni i els seus fills. La moto es va portar com un Rocinante i no es va queixar de les temperatura ni de la neu que transformava la Cerdanya en un gran pessebre sense dimonis, verges ni caganers. Al vespre, vaig posar-me la gorra anglesa i vaig somriure -feliç- al veure tota la meva família al voltant de la taula. L’Àngels, en Pau, l’Olga, en Blai, l’Èlia i en Biel em van dir que s’havien trobat a en Guardiola a un restaurant. Que li van dir que l’avi el veuria a Roma i que ell m’enviava records, però no sé si creure-me’ls: era el dia dels innocents. L’endemà em sentia cansat i vaig dormir com un liró. El dia 30 quasi no em podia aixecar del llit. Una ambulància em va portar a l’hospital de Puigcerdà. La doctora d’urgències, la Lupe, va demostrar el seu bon ull i, tot i que jo no tenia tos, va apostar per una pneumonia. La placa va confirmar que tenia els pulmons ben carregats. Vam decidir ingressar a l’hospital. No vaig passar una bona nit. Se’m va inflar una mà per culpa de la via i el doctor internista va provar tres vegades de posar-me-la (la via) al pit. No va poder. Després va provar al peu esquerre, tampoc. Per fi van tenir èxit amb el peu dret. El monitor que controlava les meves constants pitava cada dos per tres i m’impedia agafar el son. En Pau va demanar que desconnectessin el so i els hi va costar déu i ajuda. Vaig demanar algun medicament que m’ajudés a dormir i, tot i que els hi havíem informat del tractament que seguia, no van atrevir-se a donar més que una aspirina. Quan vaig poder dormir una mica, em vaig arrencar sense voler un dels sensors i les infermeres, que tenien un monitor a la seva sala, no li van donar importància o no se’n van adonar. Per acabar-ho d’adobar, la febre em va pujar i em va agafar un fort tremolor a les vuit del matí. Van tardar en donar-me una droga que m’aturés l’atac.
Aquests dies he comprovat dues realitats hospitalàries ben diferents. La de la Cerdanya i la del Maresme. I, per comparació, no per coneixença directa, la de França. A la Cerdanya, l’hospital de Puigcerdà és vell i petit. Ha d’afrontar, a més, la dificultat d’una demanda molt fluctuant. En dies de vacances el volum de pacients es dispara. La majoria de casos són luxacions o traumatismes causats per la pràctica de l’esquí, però no només. Jo en sóc la prova. L’hospital de Puigcerdà ha de cobrir la demanda de 12.000 habitants, número que es dispara en caps de setmana i vacances. El de Mataró, 270.000, sense tanta fluctuació. Són, per tant, hospitals de diferent exigències i dimensions. Una de les diferències és la UCI, on encara sóc. Una altra és que l’hospital petit disposa de menys especialistes i, per tant, els professionals han de ser molt més polivalents. L’exigència és més alta. Un internista pot assistir a tant a un part, unes hemorroides o unes pedres al ronyó.
Amb tot, a la Cerdanya l’atenció ha millorat de manera significativa. Fa trenta anys si t’agafava un atac de cor a Meranges, Das o Alp, tenies molts números de morir. Ara, una ambulància ben hospitalitzada hi arriba en pocs minuts. Si necessites una derivació urgent, una helicòpter et porta a Can Ruti, Mataró o Terrassa, sempre que no hi hagi boira. Fa trenta anys les dones havien de parir sense anestesia. Amb l’arribada del tripartit i Pasqual Maragall, es va optar per l’equitat i la proximitat. Una dona de Meranges té el mateix dret de ser anestesiada en un part que una de Barcelona. En la mesura del possible, es va intentar fer arribar els mateixos serveis a totes les àrees. Això vol dir més hospitals mitjans, com el de Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Berga, Tremp o la Vall d’Aran i més inversió econòmica. A França el model és molt més centralista, concentrant l’atenció en les grans ciutats. Si un habitant de la Tor de Querol o Enveig (a tocar de Puigcerdà) té un atac de cor, ha de desplaçar-se vuitanta quilòmetres o més fins arribar a Perpinyà o Tolousse, passant per un port de muntanya.
En Carles Manté, amic i cosí, va presidir la Fundació de l’Hospital Transfronterer que es començarà a construir, si tot va bé, aquest gener amb diners de Cat Salut i l’Estat francès. Per a la gent que es posi malalta a la Cerdanya significarà tenir un hospital de millor accés i més ben equipat. Per als habitants de la Catalunya Nord voldrà dir tenir un un centre de qualitat a molt poca distància. El projecte ha estat complex perquè es necessiten professionals capacitats per atendre en tres llengües i s’han hagut de posar en comú protocols d’actuació, criteris de derivació, convenis laborals. A França no disposen d’un Institut Nacional de la Seguretat Social, l’atenció i el pagament es fa és a través d’asseguradores públiques (normalment relacionades amb gremis: agricultors, enginyers, mestres etc.). A França no s’habilita una sala de parts si no hi més de tres cents naixements a l’any. A Catalunya només que n’hi hagi cent cinquanta ja n’hi ha una.
Una altra de les diferències de la sanitat a la Cerdanya respecte El Maresme és la mobilitat laboral dels professionals. Cobren igual, però la vida és més cara a la Cerdanya. I més freda. No hi ha prou metges ni prou infermeres nadius per abastir la demanda dels centres sanitaris. Els treballadors de fora no acostumen a allargar la seva vida laboral i és habitual trobar-se amb persones que fa poc que són al centre. En el meu cas, vaig comprovar que el servei d’infermeria desconeixia el funcionament de la maquinària i no seguien pautes simples del protocol -sobretot en el cas d’una pneumonia- com prendre la temperatura. El servei de farmàcia no va aportar cap dels fàrmacs que necessitava (sort que no vaig perdre el meu botiquí particular). La Maria, amb bon criteri, crec jo, va demanar un trasllat. Després, a Mataró, es confirmaria la pneumonia, es trobaria el germen oportunista i em sedarien. Però milloro, milloro.
He de confessar que preferia arribar a Mataró amb helicòpter, però el dia 31 hi havia massa boira. Clar que, si hagués anat volant, a part de ser més aprop del cel que de la terra, no hauria passat per davant de Das. I a Das, a peu de carretera, hi havia els amics de la colla, saludant-me i enviant-me el seu amor.
Fins aviat!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Gladiadors a Roma!
Pep Jubilació
Entrades
