Hola Pep;
Aquí estem els del Grup de Reflexió, en aquest acte comunitari que intenta expressar la profunditat de l’empremta que ha deixat el teu pas per la Vida.
Nosaltres hem pogut gaudir durant més de vint anys de la teva presència, de la teva saviesa, de la teva simpatia, del teu tarannà tan especial. Durant les trobades específiques del grup i en tots els encontres que s’han derivat de pertànyer a xarxes socials compartides hem fruït de les teves capacitats tan variades: hem rigut amb tu, ens hem divertit, hem après sobre música, sobre la cura de la terra, sobre gastronomia, sobre l’art de paladejar un bon vi...i sobre tot hem escoltat les teves reflexions profundes entorn dels esdeveniments polítics i socials, entorn de tants aspectes de la Vida.
Fa uns quants anys et va venir a visitar la malaltia. Ja en el seu primer moment vas mostrar una gran capacitat de respondre amb serenor i amor a una situació inesperada, nova i força amenaçant. A tothom va colpir la teva força, la manera com vas viure cada episodi d’aquell començament. Després, uns anys de calma on la teva vitalitat i l’ amor per la vida i la lluita varen seguir desplegant-se i donant fruit sense cap minva. I finalment els dos darrers anys, dolorosos perquè t’hem vist patir, però en certa manera també joiosos pel regal que ens has fet de la teva força, paciència, esperit de lluita sempre present, inventant-te, amb la Maria i tots els teus, mil maneres de superar les limitacions que la vida t’anava portant.
Gràcies Pep per tot el que ens has donat, per qui has sigut i per qui ETS.
Creiem que has arribat a una escala molt alta de l’AMOR. El teu somriure de les darreres setmanes ens omple de pau i d’admiració. Sempre et tindrem entre nosaltres.
21 d’agost de 2009
Si em dius adéu
diumenge, 30 d’agost del 2009
Ángel
Masaya, Nicaragua, 21 de agosto de 2009
Hola, Pep, bienvenido a la dimensión de ÁNGEL, ese mar especial de plenitud, de felicidad desbordante que recibe con gozo a quienes llegan a la orilla para desasirse del ser ola. Sabés, Pep, cuánto te queremos, cuánto te valoramos, cuánto te agradecemos la solidaridad desbordante hacia nosotros y nosotras, tanto gesto de amor, de compenetración, de ánimo, de lucha inclaudicable... Desde el corazón y las energías vitales seguimos caminando juntos, pues tu presencia y acción transformadora siempre estarán vivas en esta Masaya y Nicaragua, entre toda tu gente intensa del Bufete y de las CEBs, y como ÁNGEL tenés la misión de cuidarnos y seguir acompañándonos...
Querida María, que nuestro gran abrazo interoceánico también te acurruque y te consuele, te fortalezca, te acompañe en ese dolor cuyo destino es transformarse en liberación y en una cálida paz interior. Seguimos muy unidas y unidos caminando, compartiendo. Nuestra casa es la tuya, te esperamos para recibirte con los brazos abiertos. Laia, compañera, Roger y familia toda del Pep, también para ustedes nuestra solidaridad y ánimos.
Compañeros, compañeras del Col.lectiu Ronda, hermanos y hermanas, el Pep fue alma de nuestro bello Hermanamiento, que su partida sea impulso para renovar ideales comunes y estrechar lazos de solidaridad. Estamos con ustedes, en esta hora y en todo el camino que tenemos por delante.
Desde Masaya, Nicaragua, reciban el más entrañable abrazo lleno de solidaridad, cariño, ánimos y consuelo, de sus hermanos y hermanas del
Bufete Popular “Boris Vega” y de las
Comunidades Cristianas de Base
La meva abraçada va junta amb la de la meva gent d’aquí per a tots vosaltres. Ja sabeu quan de sentiment se’m desborda i s’uneix amb els vostres sentiments. També jo us estimo molt, Dolors.
Hola, Pep, bienvenido a la dimensión de ÁNGEL, ese mar especial de plenitud, de felicidad desbordante que recibe con gozo a quienes llegan a la orilla para desasirse del ser ola. Sabés, Pep, cuánto te queremos, cuánto te valoramos, cuánto te agradecemos la solidaridad desbordante hacia nosotros y nosotras, tanto gesto de amor, de compenetración, de ánimo, de lucha inclaudicable... Desde el corazón y las energías vitales seguimos caminando juntos, pues tu presencia y acción transformadora siempre estarán vivas en esta Masaya y Nicaragua, entre toda tu gente intensa del Bufete y de las CEBs, y como ÁNGEL tenés la misión de cuidarnos y seguir acompañándonos...
Querida María, que nuestro gran abrazo interoceánico también te acurruque y te consuele, te fortalezca, te acompañe en ese dolor cuyo destino es transformarse en liberación y en una cálida paz interior. Seguimos muy unidas y unidos caminando, compartiendo. Nuestra casa es la tuya, te esperamos para recibirte con los brazos abiertos. Laia, compañera, Roger y familia toda del Pep, también para ustedes nuestra solidaridad y ánimos.
Compañeros, compañeras del Col.lectiu Ronda, hermanos y hermanas, el Pep fue alma de nuestro bello Hermanamiento, que su partida sea impulso para renovar ideales comunes y estrechar lazos de solidaridad. Estamos con ustedes, en esta hora y en todo el camino que tenemos por delante.
Desde Masaya, Nicaragua, reciban el más entrañable abrazo lleno de solidaridad, cariño, ánimos y consuelo, de sus hermanos y hermanas del
Bufete Popular “Boris Vega” y de las
Comunidades Cristianas de Base
La meva abraçada va junta amb la de la meva gent d’aquí per a tots vosaltres. Ja sabeu quan de sentiment se’m desborda i s’uneix amb els vostres sentiments. També jo us estimo molt, Dolors.
Potser ja seré lluny
Potser ja seré lluny
El poema de Miquel Martí i Pol llegit a l’acte de comiat. Premi per qui endivini la paraula que ens vam permetre suprimir i reemplaçar (per dues paraules)... una pista: cap el final.
::
Potser ja seré lluny, però el camí
no voldria oblidar-lo perquè sempre
sigui benigne i fàcil el retorn.
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l’heura i el xiprer quan, a sol post,
fa de bon seure sota l’olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment,
com un vent molt suau, ens unirà
a tots en una immensa abraçada.
El poema de Miquel Martí i Pol llegit a l’acte de comiat. Premi per qui endivini la paraula que ens vam permetre suprimir i reemplaçar (per dues paraules)... una pista: cap el final.
::
Potser ja seré lluny, però el camí
no voldria oblidar-lo perquè sempre
sigui benigne i fàcil el retorn.
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l’heura i el xiprer quan, a sol post,
fa de bon seure sota l’olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment,
com un vent molt suau, ens unirà
a tots en una immensa abraçada.
“Però tu et casaràs a Can Fulló”
Ahir es van casar l’Àlex Font Manté i la Marta Chevallard. Ho van fer a Can Fulló. L’Àlex va comentar:
- El dia del casament del meu germà Eloi, tothom em deia: “el proper seràs tu”. En Pep ho va sentir i va afegir: “però tu et casaràs a Can Fulló”.
Ahir hauria estat molt content de veure el seu nebot celebrant la unió a la nova ‘carpa’.
- El dia del casament del meu germà Eloi, tothom em deia: “el proper seràs tu”. En Pep ho va sentir i va afegir: “però tu et casaràs a Can Fulló”.
Ahir hauria estat molt content de veure el seu nebot celebrant la unió a la nova ‘carpa’.
El comiat de la Momerota
L’encès comiat de la Colla de la Momerota.
::
Estimada família,
Els momeroters i les momeroteres volem acompanyar-vos en aquest moment i donar-vos el condol per la pèrdua d’en Pep.
En Pep ha estat un momeroter de cap a peus. Des del 1979, quan la figura va veure la llum, just ara fa trenta anys, fins al final. De momeroter se n’és, se’n neix, no se’n deixa de ser, sovint deia. De fet la veu d’en Pep és també la veu de la Momerota.
En Pep ha estat la gran icona pública de la figura, de la colla i d’una manera d’entendre les festes en general i Les Santes en particular. La Momerota és filla dels ideals d’en Pep. Rebel i juganera, incansable i llibertària, arrauxada i festiva. I qui diu la Momerota diu totes Les Santes, la festa que ell també va empènyer per recuperar. I diu la seva música, la de l’Agrupació Musical del Maresme i de l’enyorada Banda de Gaianes. I diu també el Carnestoltes, dels que ens va contagiar l’entusiasme i va ajudar a recuperar.
Perdre en Pep ha de significar, irremeiablement, enyorar-lo i recordar-lo sempre. Però mai, mai pot significar la pèrdua de res que ell va encarnar i es va estimar. Per això ara el ball de la Momerota sonarà més greu i solemne i la figura ballarà entristida. Però mai podrà la Momerota perdre el seu caràcter, la seva ràbia, la seva força. Aquella que en Pep li va fer aprendre, que és l’arrel de la festa i d’on sempre beuran les noves generacions momeroteres.
Una abraçada de tota la colla!
Colla de la Momerota.
21 d’agost de 2009.
::
Estimada família,
Els momeroters i les momeroteres volem acompanyar-vos en aquest moment i donar-vos el condol per la pèrdua d’en Pep.
En Pep ha estat un momeroter de cap a peus. Des del 1979, quan la figura va veure la llum, just ara fa trenta anys, fins al final. De momeroter se n’és, se’n neix, no se’n deixa de ser, sovint deia. De fet la veu d’en Pep és també la veu de la Momerota.
En Pep ha estat la gran icona pública de la figura, de la colla i d’una manera d’entendre les festes en general i Les Santes en particular. La Momerota és filla dels ideals d’en Pep. Rebel i juganera, incansable i llibertària, arrauxada i festiva. I qui diu la Momerota diu totes Les Santes, la festa que ell també va empènyer per recuperar. I diu la seva música, la de l’Agrupació Musical del Maresme i de l’enyorada Banda de Gaianes. I diu també el Carnestoltes, dels que ens va contagiar l’entusiasme i va ajudar a recuperar.
Perdre en Pep ha de significar, irremeiablement, enyorar-lo i recordar-lo sempre. Però mai, mai pot significar la pèrdua de res que ell va encarnar i es va estimar. Per això ara el ball de la Momerota sonarà més greu i solemne i la figura ballarà entristida. Però mai podrà la Momerota perdre el seu caràcter, la seva ràbia, la seva força. Aquella que en Pep li va fer aprendre, que és l’arrel de la festa i d’on sempre beuran les noves generacions momeroteres.
Una abraçada de tota la colla!
Colla de la Momerota.
21 d’agost de 2009.
En Pep, el meu tiet
Aquest és l'escrit de la Sussanna. En poques línies descriu una actitut vital que en Pep semblava portar als gens: mirar el cantó brillant de la vida. Gràcies Susanna.
::
Estimada família,
En aquests moments de tristor, també cal recordar moments dolços i alegres que varem tenir junts amb en Pep. En Pep, sempre el recordaré com un tiet GRAN! jo des de petita el mirava i l'admirava i no veia que amb mi creixia una cosa especial per dintre, amb va encomenar el seu esperit santero i momerotero. De la festa en podia fer una gran festa, de un somriure a un gran riure. Axi era ell, el meu tiet Pep un tiet que dels plors en podia treure el riure.
Susanna Manté, neboda.
::
Estimada família,
En aquests moments de tristor, també cal recordar moments dolços i alegres que varem tenir junts amb en Pep. En Pep, sempre el recordaré com un tiet GRAN! jo des de petita el mirava i l'admirava i no veia que amb mi creixia una cosa especial per dintre, amb va encomenar el seu esperit santero i momerotero. De la festa en podia fer una gran festa, de un somriure a un gran riure. Axi era ell, el meu tiet Pep un tiet que dels plors en podia treure el riure.
Susanna Manté, neboda.
divendres, 28 d’agost del 2009
Estima i fes el que vulguis!
Aquest és un article publicat per en Pep a Crònica de Mataró el juliol del 92, poc abans de la festa de 25 anys de casats i de la unió -més o menys formal- d'en Pau i l'Àngels.
::
Hi va haver un home important a la meva vida que en moments excepcionals, solemnes, proclamava amb aquesta frase del titular una filosofia positiva, creadora, generosa, tolerant. Capaç, en la seva senzillesa, de donar sentit a una vida, a una societat.
L'home, mestre de vocació, no sols ho deia sinó que en feia norma de la seva vida i per tant en donava exemple en un món d'enveges, trabanquetes i usures.
Va ser fidel a les seves idees fins que va veure com eren manipulades i usades per altres en benefici personal, llavors va considerar que calia retirar-se de la vida pública perquè si es treballa amb amor no t'entén ningú. Li va quedar d'aquesta experiència un desengany escèptic.
Va estimar els que tenia a prop o spbretot va fer de l'amistat un culte.
Va saber trobar les petites alegries de la vida amb el seu caràcter obert i amical, tot i que va viure els anys difícils d'abans i després del nefast 18 de juliol. Va ser home d'una fe religiosa fonamentada en els valors humans que practicava.
Va ser sobretot senzill, sense buscar mai l'aplaudiment, l'homenatge, el reconeixement que a molts altres se'ls va donr en forma més immerescuda.
Va ser a més un home obert i tolerant envers tot allò on hi veia amor.
Demà és per a tota la meva família un dia solemne: celebrarem que fa 25 anys que ens estimem la Maria i jo i alhora, en feliç coincidència, que el nostre fill Pau i l'Àngels també s'estimen i volar junts.
Trobarem a faltar l'avi Josep perquè ens doni l'exemple del seu discurs amorós en un vespre on fem festa per estimar.
Trobarem a faltar la seva tolerància envers els qui estimava tot i que no féssim les opcions que a ell li semblaven millors. Mai ens va deixar a l'estacada, mai va voler anteposar res a l'amor, sempre el vàrem sentir a prop. Mai no oblidarem aquest missatge.
Em direu que si escric al Crònica ha de ser per opinar d'altri i no per exposar aquest recorregut interior, però avui no tic cap ganes de contar altres coses i a més estic convençut que cal continuar predicant que estimar és el millor remei contra la societat insolidària, que ser tolerant, des del respecte del que cadascú pensa i sense voler imposar la dominació de qui és més gran, fort o té autoritat, çes la base i fonament d'una societat realment democràtica que ens ha de permetre no tornar a passar cap més 18 de juliol.
Per això el meu pare ens ho deia cada vegada que ho creia necessari, per això avui, que em sento estimat i estimo, ho vull dir en aquestes quatre ratlles.
::
Hi va haver un home important a la meva vida que en moments excepcionals, solemnes, proclamava amb aquesta frase del titular una filosofia positiva, creadora, generosa, tolerant. Capaç, en la seva senzillesa, de donar sentit a una vida, a una societat.
L'home, mestre de vocació, no sols ho deia sinó que en feia norma de la seva vida i per tant en donava exemple en un món d'enveges, trabanquetes i usures.
Va ser fidel a les seves idees fins que va veure com eren manipulades i usades per altres en benefici personal, llavors va considerar que calia retirar-se de la vida pública perquè si es treballa amb amor no t'entén ningú. Li va quedar d'aquesta experiència un desengany escèptic.
Va estimar els que tenia a prop o spbretot va fer de l'amistat un culte.
Va saber trobar les petites alegries de la vida amb el seu caràcter obert i amical, tot i que va viure els anys difícils d'abans i després del nefast 18 de juliol. Va ser home d'una fe religiosa fonamentada en els valors humans que practicava.
Va ser sobretot senzill, sense buscar mai l'aplaudiment, l'homenatge, el reconeixement que a molts altres se'ls va donr en forma més immerescuda.
Va ser a més un home obert i tolerant envers tot allò on hi veia amor.
Demà és per a tota la meva família un dia solemne: celebrarem que fa 25 anys que ens estimem la Maria i jo i alhora, en feliç coincidència, que el nostre fill Pau i l'Àngels també s'estimen i volar junts.
Trobarem a faltar l'avi Josep perquè ens doni l'exemple del seu discurs amorós en un vespre on fem festa per estimar.
Trobarem a faltar la seva tolerància envers els qui estimava tot i que no féssim les opcions que a ell li semblaven millors. Mai ens va deixar a l'estacada, mai va voler anteposar res a l'amor, sempre el vàrem sentir a prop. Mai no oblidarem aquest missatge.
Em direu que si escric al Crònica ha de ser per opinar d'altri i no per exposar aquest recorregut interior, però avui no tic cap ganes de contar altres coses i a més estic convençut que cal continuar predicant que estimar és el millor remei contra la societat insolidària, que ser tolerant, des del respecte del que cadascú pensa i sense voler imposar la dominació de qui és més gran, fort o té autoritat, çes la base i fonament d'una societat realment democràtica que ens ha de permetre no tornar a passar cap més 18 de juliol.
Per això el meu pare ens ho deia cada vegada que ho creia necessari, per això avui, que em sento estimat i estimo, ho vull dir en aquestes quatre ratlles.
dijous, 27 d’agost del 2009
Paraules del llibre
A partir d'ara us anirem reproduint alguns dels missatges escrit en el llibre de condol. Us demanem disculpes pels possibles errors de transcripció.
::
Poques persones com en Pep han estat capaces de compaginar aspectes tan diversos i tan rics del compromís humà: la familia, la societat, la justícia, la festa, la solidaritat!!
Gràcies per un exemple difícil de seguir però sempre estimulant!
Salvador Milà.
::
De tu, he après tantes coses!
i no només, o essencialment, del dret sinó de la vida.
Gràcies per ensenyar-me a saltar, a riure, a desconnectar i a viure,
amb tu al costat tot ha estat fàcil.
T'estima, sempre
Agnès Garcia (advocada del Col·lectiu Ronda - Mataró).
::
Pep, estic molt feliç per
haver-te conegut, i haver
compartit tantes rialles...
Has sigut el meu 'mestre'
i mai t'oblidaré.
T'estimo.
Raquel Frías (advocada del Col·lectiu Ronda - Mataró).
::
Gràcies pel tast
de vida que ens has donat.
Gràcies per poder
compartir Can Fulló.
I gràcies sobretot per L'ENTUSIASME per la
LLUITA i LA VIDA.
La teva vida i la teva mort
donen molt de fruit.
Gràcies a la MARIA
per fer-nos coneixe't.
Núria i Albert.
Mareq, Maria, Lluc i Bernat.
::
Poques persones com en Pep han estat capaces de compaginar aspectes tan diversos i tan rics del compromís humà: la familia, la societat, la justícia, la festa, la solidaritat!!
Gràcies per un exemple difícil de seguir però sempre estimulant!
Salvador Milà.
::
De tu, he après tantes coses!
i no només, o essencialment, del dret sinó de la vida.
Gràcies per ensenyar-me a saltar, a riure, a desconnectar i a viure,
amb tu al costat tot ha estat fàcil.
T'estima, sempre
Agnès Garcia (advocada del Col·lectiu Ronda - Mataró).
::
Pep, estic molt feliç per
haver-te conegut, i haver
compartit tantes rialles...
Has sigut el meu 'mestre'
i mai t'oblidaré.
T'estimo.
Raquel Frías (advocada del Col·lectiu Ronda - Mataró).
::
Gràcies pel tast
de vida que ens has donat.
Gràcies per poder
compartir Can Fulló.
I gràcies sobretot per L'ENTUSIASME per la
LLUITA i LA VIDA.
La teva vida i la teva mort
donen molt de fruit.
Gràcies a la MARIA
per fer-nos coneixe't.
Núria i Albert.
Mareq, Maria, Lluc i Bernat.
Caricatures
Les caricatures tenen dos autors. El retrat de perfil és de Jordi Carbonell i Roure.
També volem penjar el dibuix d'Ona Cruzate que va aparèixer en el llibre de Les Santes publicat per l'associació I quinze. De moment, però, l'ordinador no ens deixa.
Als dos, gràcies.
També volem penjar el dibuix d'Ona Cruzate que va aparèixer en el llibre de Les Santes publicat per l'associació I quinze. De moment, però, l'ordinador no ens deixa.
Als dos, gràcies.
Enllaços
Un enllaç nou i dos que ja hem citat en els quals es poden trobar dos vídeos.
El primer et porta a l'apassionat i ajustat article de Cugat Comas al Tot Mataró. El podeu llegir clicant aquí.
El segon et porta al bloc de Jordi Merino que, a més de parlar amb generositat d'en Pep, també penja un vídeo amb imatges de Can Fulló i 'El bequetero' de banda sonora.
El tercer et permet veure un video penjat per Antoni Blanch a Youtube en el qual en Pep s'atreveix a dirigir una filà al centre cívic de Rocafonda usant la crossa com a bastó. La música, a càrrec de la Banda Musical del Maresme, com no!
El primer et porta a l'apassionat i ajustat article de Cugat Comas al Tot Mataró. El podeu llegir clicant aquí.
El segon et porta al bloc de Jordi Merino que, a més de parlar amb generositat d'en Pep, també penja un vídeo amb imatges de Can Fulló i 'El bequetero' de banda sonora.
El tercer et permet veure un video penjat per Antoni Blanch a Youtube en el qual en Pep s'atreveix a dirigir una filà al centre cívic de Rocafonda usant la crossa com a bastó. La música, a càrrec de la Banda Musical del Maresme, com no!
Sempre ens quedarà París
En una escena de la pel•lícula Casablanca, Humphrey Bogart i Ingrid Bergman s’acomiaden dient que sempre els quedarà París.
Nosaltres, un grup d’amics i amigues, et diem que sempre ens quedaran els moments d’alegria i disbauxa, sempre ens quedaran aquells moments de felicitat.
Aquest grup d’amics i amigues, batejat com a Collinac (Col•lectiu llibertari naturista català) i del que van participar els nostres fills i filles com a Conaco (Col•lectiu de nanos del Collinac) et diem que sempre ens quedaran els moments d’amistat compartida.
Ens quedarà el record d’aquella anada a França vestits de toreros i de manolas per cantar (és un dir) fragments de l’òpera Carmen a una amiga que vivia a Caen.
Sempre ens quedarà el record d’aquell carnestoltes que, vestits amb un tutú que ens venia més aviat estret i calçats amb xiruques, intentàvem ballar un fragment del Llac dels Cignes.
Ens quedarà també el record de l’anada a Bèlgica, vestits de catalanets: faixa vermella i barretina els nois i faldilla florejada, mitones i gandalles noies, per cantar caramelles, amb pendó inclòs, sota el balcó d’una amiga corresponsal de televisió a Brusel•les.
En Pep, en contra de l’opinió del grup, es creia en possessió del do de llengües i podia fer un discurs en qualsevol idioma ja fos en francès, anglès o flamenc. Era l’únic moment en el que fèiem veure que no el coneixíem.
Sempre ens quedarà el record d’aquella anada massiva (érem vint-i-set, entre grans i petits) a un càmping iugoslau (com si no n’hi haguessin més a la vora!) amb pana de cotxe inclosa a mig camí, havent de demanar a l’astorat veí d’un càmping italià que ens guardés els cinc quilos de mantega a la seva nevera. I passant la nit del lloro aguantant els pals de la tenda al càmping naturista iugoslau, perquè el vent no s’endugués tenda i criatures.
Sempre ens quedarà el record de Grècia on, en ple més d’agost i sota un sol de justícia, vam córrer els cent metres per les runes de l’estadi de Delfos sota la mirada atònita d’altres turistes que deien: “aquests catalans estan bojos”. O aquella vegada que intentàvem pescar llagosta a Menorca i que, en alçar la nansa, n’hi havia una de plàstic.
Més recentment i ja sense fills, recordem els viatges, després d’un plantejament de enginyeria econòmica per poder-los realitzar, a Samarkanda, Iran o el desert de Líbia.
Ens quedarà aquell projecte constant de “noche loca”, que més que explicar-la hem preferit que la gent se la imaginés!
Sempre ens queda el record i la realitat de la celebració del Dilluns de Pasqua, aquí a Can Fulló, establert oficialment com l’aplec de Can Fulló, on compartim les amanides, el be i sobretot les vintena de mones aportades a l’àpat pels fills i nets.
En Pep ha estat una persona fonamental i aglutinadora d’aquest grup d’amics i amigues. No ens quedarà París, és cert, però sí que ens quedarà sempre el record de la felicitat i amistat compatida.
COLLINAC, Col·lectiu Llibertari Naturista Català.
Nosaltres, un grup d’amics i amigues, et diem que sempre ens quedaran els moments d’alegria i disbauxa, sempre ens quedaran aquells moments de felicitat.
Aquest grup d’amics i amigues, batejat com a Collinac (Col•lectiu llibertari naturista català) i del que van participar els nostres fills i filles com a Conaco (Col•lectiu de nanos del Collinac) et diem que sempre ens quedaran els moments d’amistat compartida.
Ens quedarà el record d’aquella anada a França vestits de toreros i de manolas per cantar (és un dir) fragments de l’òpera Carmen a una amiga que vivia a Caen.
Sempre ens quedarà el record d’aquell carnestoltes que, vestits amb un tutú que ens venia més aviat estret i calçats amb xiruques, intentàvem ballar un fragment del Llac dels Cignes.
Ens quedarà també el record de l’anada a Bèlgica, vestits de catalanets: faixa vermella i barretina els nois i faldilla florejada, mitones i gandalles noies, per cantar caramelles, amb pendó inclòs, sota el balcó d’una amiga corresponsal de televisió a Brusel•les.
En Pep, en contra de l’opinió del grup, es creia en possessió del do de llengües i podia fer un discurs en qualsevol idioma ja fos en francès, anglès o flamenc. Era l’únic moment en el que fèiem veure que no el coneixíem.
Sempre ens quedarà el record d’aquella anada massiva (érem vint-i-set, entre grans i petits) a un càmping iugoslau (com si no n’hi haguessin més a la vora!) amb pana de cotxe inclosa a mig camí, havent de demanar a l’astorat veí d’un càmping italià que ens guardés els cinc quilos de mantega a la seva nevera. I passant la nit del lloro aguantant els pals de la tenda al càmping naturista iugoslau, perquè el vent no s’endugués tenda i criatures.
Sempre ens quedarà el record de Grècia on, en ple més d’agost i sota un sol de justícia, vam córrer els cent metres per les runes de l’estadi de Delfos sota la mirada atònita d’altres turistes que deien: “aquests catalans estan bojos”. O aquella vegada que intentàvem pescar llagosta a Menorca i que, en alçar la nansa, n’hi havia una de plàstic.
Més recentment i ja sense fills, recordem els viatges, després d’un plantejament de enginyeria econòmica per poder-los realitzar, a Samarkanda, Iran o el desert de Líbia.
Ens quedarà aquell projecte constant de “noche loca”, que més que explicar-la hem preferit que la gent se la imaginés!
Sempre ens queda el record i la realitat de la celebració del Dilluns de Pasqua, aquí a Can Fulló, establert oficialment com l’aplec de Can Fulló, on compartim les amanides, el be i sobretot les vintena de mones aportades a l’àpat pels fills i nets.
En Pep ha estat una persona fonamental i aglutinadora d’aquest grup d’amics i amigues. No ens quedarà París, és cert, però sí que ens quedarà sempre el record de la felicitat i amistat compatida.
COLLINAC, Col·lectiu Llibertari Naturista Català.
dimecres, 26 d’agost del 2009
Ens ha deixat
Aquest és l'escrit de la família Manté Majó.
::
ADÉU-SIAU!!
La vida crida la vida: Acaba de néixer ara mateix la Mar, néta d’en Carles i la Corro i fa molt pocs dies l’Eloïse, d’en Jean Louis i la Rosa Maria. Visca!
Però nosaltres ara ja hem de marxar, sense tenir-ne gens de ganes, per acompanyar el nostre Pep estimat.
Abans, en nom d’en Pep –ell ho faria amb molta més traça que nosaltres- i nostre, tota la família us volem donar les gràcies per ser aquí avui amb nosaltres.
Voldríem, agrair-vos molt especialment els qui ens heu ajudat a organitzar aquest acte, tan càlid, del seu comiat, que ens hauria agradat que ell hagués organitzat, tan bé que ho feia!
També volem agrair l’acompanyament que ens heu fet molts de vosaltres durant el llarg i dolorós procés de la malaltia.
No és fàcil apropar-se al dolor i menys compartir-lo. Però hem descobert persones que hi teniu una sensibilitat molt especial i que amb la vostra proximitat i confiança ens heu fet fugir els núvols foscos de la tristor.
De forma molt especial donem les gràcies a la mare, per tot el que ha fet, mare que avui plora la tristesa d’un comiat contra natura. Així com a la Tia Maria, tan estimada per en Pep.
Les germanes, la Marta, la Quica, en Joan Lluís, en Carles i les seves famílies verdaders puntals de la nostra esperança.
Perquè en Pep que en la salut ens ensenyà que la vida cal esprémer-la amb tot el suc i que va fer de l’amistat la seva ensenya en la malaltia ens ha ensenyat que el dolor no ha de fer por, quan s’afronta amb serenitat, esperança i bon humor i quan de cada limitació se’n fa un aprenentatge.
I encara que la malaltia finalment llevi la vida, val la pena viure-la amb alegria, la profunda i digna alegria que neix del compromís amb la vida, amb les persones, amb la natura i amb els projectes que ens fan millorar com a humanitat, projectes que només es poden desenvolupar en la lluita per la justícia i la pau.
Per a nosaltres aquest és el teu major llegat, Pep. La joia de viure que ens has encomanat, la felicitat que ens has donat, en tots els moments de la teva vida, fossin bons o no tant, que tu ja els sabies millorar, amb l’espurneig brillant dels teus ulls blaus d’il•lusió en veure els fills i les filles, els néts i les nétes o en fer una petita descoberta al bosc o a l’hort i l’empremta profunda i diversa que deixes en cadascun de nosaltres.
I si us plau, en nom d’en Pep brindeu, balleu i canteu, com va fer ell fins ahir mateix, cada moment que us sigui concedit, perquè cada moment val una vida.
A reveure, Pep estimat, ens agradava cuidar-te i ho hauríem fet amb goig molt més temps, ets el nostre tresor, seguirem el camí que clarament ens has marcat i veurem el teu somriure en cada ocell, en cada plançó, en cada libèl•lula de Can Fulló, en cada onada del nostre mar i de tot el món i en la mirada innocent d’infants i gent adolorida, perquè el teu amor ha estat immens i la nostra joia d’estimar-te, infinita!
Ens has deixat, és cert, però només una miqueta...
Gràcies, amor!!!
T’estimem!!!
Maria, Pau i Àngels, Blai i Olga, Laia i Roger,
Èlia, Maria, Biel, Ivó i Iris.
Can Fulló, 21 d’agost de 2009
::
ADÉU-SIAU!!
La vida crida la vida: Acaba de néixer ara mateix la Mar, néta d’en Carles i la Corro i fa molt pocs dies l’Eloïse, d’en Jean Louis i la Rosa Maria. Visca!
Però nosaltres ara ja hem de marxar, sense tenir-ne gens de ganes, per acompanyar el nostre Pep estimat.
Abans, en nom d’en Pep –ell ho faria amb molta més traça que nosaltres- i nostre, tota la família us volem donar les gràcies per ser aquí avui amb nosaltres.
Voldríem, agrair-vos molt especialment els qui ens heu ajudat a organitzar aquest acte, tan càlid, del seu comiat, que ens hauria agradat que ell hagués organitzat, tan bé que ho feia!
També volem agrair l’acompanyament que ens heu fet molts de vosaltres durant el llarg i dolorós procés de la malaltia.
No és fàcil apropar-se al dolor i menys compartir-lo. Però hem descobert persones que hi teniu una sensibilitat molt especial i que amb la vostra proximitat i confiança ens heu fet fugir els núvols foscos de la tristor.
De forma molt especial donem les gràcies a la mare, per tot el que ha fet, mare que avui plora la tristesa d’un comiat contra natura. Així com a la Tia Maria, tan estimada per en Pep.
Les germanes, la Marta, la Quica, en Joan Lluís, en Carles i les seves famílies verdaders puntals de la nostra esperança.
Perquè en Pep que en la salut ens ensenyà que la vida cal esprémer-la amb tot el suc i que va fer de l’amistat la seva ensenya en la malaltia ens ha ensenyat que el dolor no ha de fer por, quan s’afronta amb serenitat, esperança i bon humor i quan de cada limitació se’n fa un aprenentatge.
I encara que la malaltia finalment llevi la vida, val la pena viure-la amb alegria, la profunda i digna alegria que neix del compromís amb la vida, amb les persones, amb la natura i amb els projectes que ens fan millorar com a humanitat, projectes que només es poden desenvolupar en la lluita per la justícia i la pau.
Per a nosaltres aquest és el teu major llegat, Pep. La joia de viure que ens has encomanat, la felicitat que ens has donat, en tots els moments de la teva vida, fossin bons o no tant, que tu ja els sabies millorar, amb l’espurneig brillant dels teus ulls blaus d’il•lusió en veure els fills i les filles, els néts i les nétes o en fer una petita descoberta al bosc o a l’hort i l’empremta profunda i diversa que deixes en cadascun de nosaltres.
I si us plau, en nom d’en Pep brindeu, balleu i canteu, com va fer ell fins ahir mateix, cada moment que us sigui concedit, perquè cada moment val una vida.
A reveure, Pep estimat, ens agradava cuidar-te i ho hauríem fet amb goig molt més temps, ets el nostre tresor, seguirem el camí que clarament ens has marcat i veurem el teu somriure en cada ocell, en cada plançó, en cada libèl•lula de Can Fulló, en cada onada del nostre mar i de tot el món i en la mirada innocent d’infants i gent adolorida, perquè el teu amor ha estat immens i la nostra joia d’estimar-te, infinita!
Ens has deixat, és cert, però només una miqueta...
Gràcies, amor!!!
T’estimem!!!
Maria, Pau i Àngels, Blai i Olga, Laia i Roger,
Èlia, Maria, Biel, Ivó i Iris.
Can Fulló, 21 d’agost de 2009
Sant Pere i soldat romà
Tres notes d'en Pep Bermúdez per a l'escrit del Collinac (que penjarem aviat). Ens sembla que no van aparèixer i volem repescar-les. Gràcies Pep.
* Al Teatre de la Coma feiem la Passió i en Pep representava Sant Pere i tenia una escena culminant tallant l'orella d'un soldat romà, però al cap d'una estona tornava a sortit representant un altre personatge: un soldat romà.
* En Pep era el patriarca del Collinac, en total unes 27 persones, per dir-hi alguna cosa ( 12 de grans i 15 de petits).Abans de les celebrades sortides de vacances s'encarregava de fer les compres de queviures que ell abans ja havia calculat a " grosso modo" per poder sobreviure tots els dies a un preu mòdic. Li agradava anar a comprar a l'engrós i carregava de tot i força, des de formatges (molt recomanables per portar amunt i avall a l'estiu) (irònic), vins, caves, i espirituosos diversos, fins i tot caixes de tomàquets i pebrots.
*Al principi de tocar el saxo En Pep estava molt il•lusionat i a la que podia ens engegava uns recitals de saxo "solista" que ens deixava a tots esmaperduts i escalivats.
Un abraçada
Pep Bermúdez.
* Al Teatre de la Coma feiem la Passió i en Pep representava Sant Pere i tenia una escena culminant tallant l'orella d'un soldat romà, però al cap d'una estona tornava a sortit representant un altre personatge: un soldat romà.
* En Pep era el patriarca del Collinac, en total unes 27 persones, per dir-hi alguna cosa ( 12 de grans i 15 de petits).Abans de les celebrades sortides de vacances s'encarregava de fer les compres de queviures que ell abans ja havia calculat a " grosso modo" per poder sobreviure tots els dies a un preu mòdic. Li agradava anar a comprar a l'engrós i carregava de tot i força, des de formatges (molt recomanables per portar amunt i avall a l'estiu) (irònic), vins, caves, i espirituosos diversos, fins i tot caixes de tomàquets i pebrots.
*Al principi de tocar el saxo En Pep estava molt il•lusionat i a la que podia ens engegava uns recitals de saxo "solista" que ens deixava a tots esmaperduts i escalivats.
Un abraçada
Pep Bermúdez.
En nom del Col·lectiu
Estimat Pep:
Parlem en nom del Col•lectiu Ronda, som les teves companyes i companys de feina, però tal i com tu ens has ensenyat el que ens uneix a tu és una profunda estimació.
Segur que la teva vida no es pot entendre, evidentment, sense la teva família, els teus amics i la participació en molts d’altres àmbits, però tampoc no es pot entendre sense el Col•lectiu Ronda. Tu ets un dels fundadors i un dels seus pilars més sòlid. De fet ningú com tu ha integrat la seva vida dins de la del Col•lectiu Ronda, la prova és aquí on som, Can Fulló. Això no existiria sense tu. Tu ho vas trobar i, com sempre, vas convèncer els teus companys, tu vas convertir-ho amb el que és i tu ho has mimat, com a masover, tots aquest anys. Ho has estimat tant, que sempre estaràs aquí.
Can Fulló és un espai vital per a nosaltres. És l’escenari de les nostres reunions, assemblees, discussions, xerrades, debats, reflexions, en elles tu, Pep, sempre has tingut la intervenció precisa, magistral, adequada, brillant,.... amb la lucidesa innata que t’ha caracteritzat sempre. Ens hi has fet plorar i riure.
Can Fulló és també l’escenari de les nostres festes, per a tu tan importants per que és la forma de celebrar estar junts i tu has exercit de mestre de cerimònies.
Però malgrat que Can Fulló ha estat un fet diferencial en la teva vida al Col•lectiu, hem de parlar també de la teva vida professional com advocat, advocat laboralista per vocació, però jurista apassionat amb un profund coneixement de tots els àmbits del dret: causes polítiques, estrangeria, insubmissió i qualsevol altre que permetés defensar els més dèbils i canviar la societat. Dur en les negociacions amb els contraris, tendre amb els clients, brillant en els judicis i exigent amb els companys.
Des del teu despatx de Mataró, el despatx d’en Manté, i la central del Ronda, sempre tenies la necessitat de compartir i conviure amb les companyes i companys de Barcelona, la sucursal.
Les teves companyes i companys et volem dir que els anys que hem passat al teu costat, ha estat un temps viscut molt intesament, ple d’experiències inovidables. Ha estat un màster de la vida amb el millor mestre.
Els que avui sou aquí per motius ben diferents, la família, l’amistat, la professió, la ideologia, el coneixeu i us podeu imaginar el que per nosaltres ha significat compartir amb ell cada hora, de cada dia, de tots aquests anys.
Pep, fa poc més d’un any ens vas dir: us estaré vigilant, i ens agrada que sigui així.
Parlem en nom del Col•lectiu Ronda, som les teves companyes i companys de feina, però tal i com tu ens has ensenyat el que ens uneix a tu és una profunda estimació.
Segur que la teva vida no es pot entendre, evidentment, sense la teva família, els teus amics i la participació en molts d’altres àmbits, però tampoc no es pot entendre sense el Col•lectiu Ronda. Tu ets un dels fundadors i un dels seus pilars més sòlid. De fet ningú com tu ha integrat la seva vida dins de la del Col•lectiu Ronda, la prova és aquí on som, Can Fulló. Això no existiria sense tu. Tu ho vas trobar i, com sempre, vas convèncer els teus companys, tu vas convertir-ho amb el que és i tu ho has mimat, com a masover, tots aquest anys. Ho has estimat tant, que sempre estaràs aquí.
Can Fulló és un espai vital per a nosaltres. És l’escenari de les nostres reunions, assemblees, discussions, xerrades, debats, reflexions, en elles tu, Pep, sempre has tingut la intervenció precisa, magistral, adequada, brillant,.... amb la lucidesa innata que t’ha caracteritzat sempre. Ens hi has fet plorar i riure.
Can Fulló és també l’escenari de les nostres festes, per a tu tan importants per que és la forma de celebrar estar junts i tu has exercit de mestre de cerimònies.
Però malgrat que Can Fulló ha estat un fet diferencial en la teva vida al Col•lectiu, hem de parlar també de la teva vida professional com advocat, advocat laboralista per vocació, però jurista apassionat amb un profund coneixement de tots els àmbits del dret: causes polítiques, estrangeria, insubmissió i qualsevol altre que permetés defensar els més dèbils i canviar la societat. Dur en les negociacions amb els contraris, tendre amb els clients, brillant en els judicis i exigent amb els companys.
Des del teu despatx de Mataró, el despatx d’en Manté, i la central del Ronda, sempre tenies la necessitat de compartir i conviure amb les companyes i companys de Barcelona, la sucursal.
Les teves companyes i companys et volem dir que els anys que hem passat al teu costat, ha estat un temps viscut molt intesament, ple d’experiències inovidables. Ha estat un màster de la vida amb el millor mestre.
Els que avui sou aquí per motius ben diferents, la família, l’amistat, la professió, la ideologia, el coneixeu i us podeu imaginar el que per nosaltres ha significat compartir amb ell cada hora, de cada dia, de tots aquests anys.
Pep, fa poc més d’un any ens vas dir: us estaré vigilant, i ens agrada que sigui així.
The red hat man
Escrit de comiat de Norma Falconi, que va conèixer a en Pep durant el tancament d'immigrants a l'església del Pi. Gràcies Norma.
::
Ayer murió Pep Manté, ayer murió un gran abogado, un gran luchador, una amigo para muchos y muchas.
Para nosotros, los hombres y mujeres que le conocimos en los encierrros del 2001 en Santa María del Pi, desaparece una persona que no podremos olvidad. Con su figura inconfundible, su gran porte, su sombrero rojo inseparable (‘the red hat man’ como le conocían los inmigrantes encerrados), su simpatía y su conocimiento del derecho y sus vericuetos; jugó un papel decisivo, insustituible, en la negociación del acuerdo con Delegación de Gobierno. Un acuerdo que significó papeles, y por tanto la posibilidad de una vida digna, para los inmigrantes encerrados y más tarde para cientos de miles de inmigrantes de todas las nacionalidades que habían llegado a Espanya antes del 23 de enero de 2001.
El papel de Pep fue mucho más allá de su pertenencia a la comisión negociadora de los encerrados, fue un encerrado más, un participante en las cotidianas, multitudinarias y bastante duras asambleas del Pi. Tejió un difícil acuerdo con el resto de los abogados (Antonia Moyano y Elvira Posadas) y no sólo tuvo que negociarlo con el gobierno, tuvo que explicarlo a los inmigrantes, someterlo a su soberana decisión e irremediablemente modificarlo una y otra vez. Y eso fue lo que demostró su tremenda entrega, su valía, su olvido de si mismo, su defensa de un ideal colectivo.
Nosotros lo conocíamos de antes, de su trayectoria en Unió de Pagesos, del Col•lectiu Ronda, pero el verle en vivo y en directo fue una revelación, un descubrimiento, una experiencia inolvidable de la que aprendimos mucho. Nosotros también, como él decía, éramos novatos en ésas lides de los encierros y juntos lo hicimos posible. Después de los encierros seguimos trabajando juntos en la defensa de los derechos de los y las inmigrantes, de los que fueron expulsados de las plazas, de los subsaharianos y magrebíes que la policía desalojó violentamente de la plaza André Malraux, de los que permanecieron encerrados en locales sindicales y sociales durante el 2001. Nunca pidió nada por ello, nunca se atribuyó ningún éxito, siempre dijo que estaba aprendiendo cuando en realidad estaba enseñándonos a todos.
Ahora ya no está y nosotros queremos despedirnos de él aunque jamás podremos despedirnos de su legado. A todos y todas los que le conocimos, el respeto, la admiración, el sufrimiento de esta hora sólo son soportables por la felicidad de haberle conocido y convivido algunos momentos. Por eso queremos en éste difícil momento aportar nuestro grano de arena a su recuerdo, nosotros y nosotras, pakistaníes, bengalíes, indios, argelinos, marroquíes, senegaleses, subsaharianos, latinoamericanos, inmigrantes del este, catalanes, de todo el estado español, hombres y mujeres, ciudadanos del mundo, de este mundo sin fronteras al él nos acercó con su esfuerzo, este mundo sin fronteras de hombres y mujeres dignos e iguales que hoy lamenta su pérdida.
Norma Falconi, de l’associació Papers i Drets per a Tothom.
::
Ayer murió Pep Manté, ayer murió un gran abogado, un gran luchador, una amigo para muchos y muchas.
Para nosotros, los hombres y mujeres que le conocimos en los encierrros del 2001 en Santa María del Pi, desaparece una persona que no podremos olvidad. Con su figura inconfundible, su gran porte, su sombrero rojo inseparable (‘the red hat man’ como le conocían los inmigrantes encerrados), su simpatía y su conocimiento del derecho y sus vericuetos; jugó un papel decisivo, insustituible, en la negociación del acuerdo con Delegación de Gobierno. Un acuerdo que significó papeles, y por tanto la posibilidad de una vida digna, para los inmigrantes encerrados y más tarde para cientos de miles de inmigrantes de todas las nacionalidades que habían llegado a Espanya antes del 23 de enero de 2001.
El papel de Pep fue mucho más allá de su pertenencia a la comisión negociadora de los encerrados, fue un encerrado más, un participante en las cotidianas, multitudinarias y bastante duras asambleas del Pi. Tejió un difícil acuerdo con el resto de los abogados (Antonia Moyano y Elvira Posadas) y no sólo tuvo que negociarlo con el gobierno, tuvo que explicarlo a los inmigrantes, someterlo a su soberana decisión e irremediablemente modificarlo una y otra vez. Y eso fue lo que demostró su tremenda entrega, su valía, su olvido de si mismo, su defensa de un ideal colectivo.
Nosotros lo conocíamos de antes, de su trayectoria en Unió de Pagesos, del Col•lectiu Ronda, pero el verle en vivo y en directo fue una revelación, un descubrimiento, una experiencia inolvidable de la que aprendimos mucho. Nosotros también, como él decía, éramos novatos en ésas lides de los encierros y juntos lo hicimos posible. Después de los encierros seguimos trabajando juntos en la defensa de los derechos de los y las inmigrantes, de los que fueron expulsados de las plazas, de los subsaharianos y magrebíes que la policía desalojó violentamente de la plaza André Malraux, de los que permanecieron encerrados en locales sindicales y sociales durante el 2001. Nunca pidió nada por ello, nunca se atribuyó ningún éxito, siempre dijo que estaba aprendiendo cuando en realidad estaba enseñándonos a todos.
Ahora ya no está y nosotros queremos despedirnos de él aunque jamás podremos despedirnos de su legado. A todos y todas los que le conocimos, el respeto, la admiración, el sufrimiento de esta hora sólo son soportables por la felicidad de haberle conocido y convivido algunos momentos. Por eso queremos en éste difícil momento aportar nuestro grano de arena a su recuerdo, nosotros y nosotras, pakistaníes, bengalíes, indios, argelinos, marroquíes, senegaleses, subsaharianos, latinoamericanos, inmigrantes del este, catalanes, de todo el estado español, hombres y mujeres, ciudadanos del mundo, de este mundo sin fronteras al él nos acercó con su esfuerzo, este mundo sin fronteras de hombres y mujeres dignos e iguales que hoy lamenta su pérdida.
Norma Falconi, de l’associació Papers i Drets per a Tothom.
L'home renaixentista
Tal i com vam prometre, anirem penjant tots els textos -llegits o no durant l'acte- que ens han arribat. Comencem amb el que va escriure i llegir l'Agàpit Borràs. Gràcies Agàpit.
::
Un arquitecte del Renaixement, Giorgio Vasari, l’any 1550, va escriure un llibre lloant l’obra de Miquel Àngel. Ho va fer quant aquest, encara vivia, i va dir:
“és igual que l’escrigui ara o després, Miquel Àngel ha fet tantes coses,
tan ben fetes i de tanta bellesa, que no morirà mai”
Aquests darrers dies, me parat a pensar, en tantes i tantes coses, i en tants i tants àmbits en els que ha treballat en Pep Manté.
El cooperativisme, la Unió de Pagesos, el sindicalisme, la lluita contra la dictadura, la defensa de encausats per Consells de Guerra i presos polítics, la transició política, la lluita per la democràcia, els debats sobre el Concili Vaticà II, la defensa dels drets dels treballadors, la defensa dels drets dels immigrants, el col•lectiu Ronda, l’advocacia, la solidaritat entre els pobles, el treball amb el Tercer Món, la defensa de les cultures i la vida política, social i cultural de la ciutat i del país.
En molts d’aquests àmbits, i més que me’n deixo, en Pep hi ha participat activament, i ho ha fet com ell sabia, teixint estructures de diàleg, treballs en xarxa, utilitzant el cooperativisme i innovant eines per poder avançar i compartir de forma solidària.
En Pep ha estat sempre un bon pal de paller i un referent sòlid i valent, a disposició de molts de nosaltres. En moments social i políticament difícils, i n’hi ha hagut molts, sempre ha estat ben preparat, diligent i eficaç en la feina, brillant, molt bon jurista, al peu del canó i a l’abast de tothom. Tota aquesta immensa feina feta per en Pep Manté, no la oblidarem mai.
Compartint coneixements i experiències i utilitzant el diàleg com a eina de treball, en sabia un munt de coses i les tenia ben ordenades al cap. El seu gruix cultural era molt alt i la seva humanitat, immensa. Era un plaer conversar amb ell i escoltar-lo, tant en la feina com en la sobretaula.
Expert amb el saxofon, ballarí, amant de la música, de les festes de les Santes, del futbol, de la pintura, la poesia, la gastronomia, la literatura, l’arquitectura i de totes les belles arts, - podem dir, que ell també -, era un home del Renaixement. Casualment i de la mà del Barça, el seu darrer viatge ha estat a Roma.
Ha estat un treballador incansable, i ha deixat tanta feina feta - i tant ben feta -, que com diria Giorgio Vasari, ell tampoc morirà mai.
En Pep ha volgut teixir una sòlida xarxa d’amics i ens hem fet rics amb la seva amistat. Per alguns de nosaltres, són més de 50 anys de proximitat amb en Pep i la Maria, compartint en comú molts i molts bocins de la nostra vida. Hem vist néixer els fills i les filles i després hem vist créixer les nétes i els néts.
Aquests darrers mesos, hem après de la serenitat de Maria, cuidant en Pep, el seu enamorat, i també hem après de la fermesa de tota la família Manté / Majó.
No fa massa temps que vaig parlar amb ell a l’hospital entre els tubs, els fils i les màquines de la UCI; els seus ulls petits brillaven i traslluïen moltes ganes de viure, però també estava serè. Estava content dels seus fills, m’explicava de memòries que volia escriure amb en Blai i m’ensenyava orgullós una fotografia de les nétes i els néts, tot esperant el naixement de la petita Iris. I va esclatar d’alegria quant va néixer. Alegria i vitalitat que va mantenir amb els seus néts i netes fins als darrers dies. Aquest era el seu comiat, però també era el seu futur. Quedem-nos amb aquesta alegria i vitalitat que en Pep ens ha transmès. Estarem sempre amb vosaltres.
::
Un arquitecte del Renaixement, Giorgio Vasari, l’any 1550, va escriure un llibre lloant l’obra de Miquel Àngel. Ho va fer quant aquest, encara vivia, i va dir:
“és igual que l’escrigui ara o després, Miquel Àngel ha fet tantes coses,
tan ben fetes i de tanta bellesa, que no morirà mai”
Aquests darrers dies, me parat a pensar, en tantes i tantes coses, i en tants i tants àmbits en els que ha treballat en Pep Manté.
El cooperativisme, la Unió de Pagesos, el sindicalisme, la lluita contra la dictadura, la defensa de encausats per Consells de Guerra i presos polítics, la transició política, la lluita per la democràcia, els debats sobre el Concili Vaticà II, la defensa dels drets dels treballadors, la defensa dels drets dels immigrants, el col•lectiu Ronda, l’advocacia, la solidaritat entre els pobles, el treball amb el Tercer Món, la defensa de les cultures i la vida política, social i cultural de la ciutat i del país.
En molts d’aquests àmbits, i més que me’n deixo, en Pep hi ha participat activament, i ho ha fet com ell sabia, teixint estructures de diàleg, treballs en xarxa, utilitzant el cooperativisme i innovant eines per poder avançar i compartir de forma solidària.
En Pep ha estat sempre un bon pal de paller i un referent sòlid i valent, a disposició de molts de nosaltres. En moments social i políticament difícils, i n’hi ha hagut molts, sempre ha estat ben preparat, diligent i eficaç en la feina, brillant, molt bon jurista, al peu del canó i a l’abast de tothom. Tota aquesta immensa feina feta per en Pep Manté, no la oblidarem mai.
Compartint coneixements i experiències i utilitzant el diàleg com a eina de treball, en sabia un munt de coses i les tenia ben ordenades al cap. El seu gruix cultural era molt alt i la seva humanitat, immensa. Era un plaer conversar amb ell i escoltar-lo, tant en la feina com en la sobretaula.
Expert amb el saxofon, ballarí, amant de la música, de les festes de les Santes, del futbol, de la pintura, la poesia, la gastronomia, la literatura, l’arquitectura i de totes les belles arts, - podem dir, que ell també -, era un home del Renaixement. Casualment i de la mà del Barça, el seu darrer viatge ha estat a Roma.
Ha estat un treballador incansable, i ha deixat tanta feina feta - i tant ben feta -, que com diria Giorgio Vasari, ell tampoc morirà mai.
En Pep ha volgut teixir una sòlida xarxa d’amics i ens hem fet rics amb la seva amistat. Per alguns de nosaltres, són més de 50 anys de proximitat amb en Pep i la Maria, compartint en comú molts i molts bocins de la nostra vida. Hem vist néixer els fills i les filles i després hem vist créixer les nétes i els néts.
Aquests darrers mesos, hem après de la serenitat de Maria, cuidant en Pep, el seu enamorat, i també hem après de la fermesa de tota la família Manté / Majó.
No fa massa temps que vaig parlar amb ell a l’hospital entre els tubs, els fils i les màquines de la UCI; els seus ulls petits brillaven i traslluïen moltes ganes de viure, però també estava serè. Estava content dels seus fills, m’explicava de memòries que volia escriure amb en Blai i m’ensenyava orgullós una fotografia de les nétes i els néts, tot esperant el naixement de la petita Iris. I va esclatar d’alegria quant va néixer. Alegria i vitalitat que va mantenir amb els seus néts i netes fins als darrers dies. Aquest era el seu comiat, però també era el seu futur. Quedem-nos amb aquesta alegria i vitalitat que en Pep ens ha transmès. Estarem sempre amb vosaltres.
dimarts, 25 d’agost del 2009
L'últim escrit d'en Pep
Dissabte a la nit, un dia després del comiat, vam mirar l'última llibreta que feia servir en Pep. Havia escrit un resum telegràfic i lúcid del seu passat. Quasi per casualitat, vam trobar unes notes a l'última pàgina. Es pot llegir:
ADÉU!
LLIBERTAT!
SUGGERIMENTS
mÚSICA:
NÚRIA B
KYRIE SANTES
BANDA
Només ens vam deixar el Kyrie de les Santes, però segur que no ens ho té en compte.
66 pensaments i molta, molta estimació
Fa poc d'un mes la Núria Masafrets va regalar un llibre d'haikus a en Pep. Amb precisió quasi fotogràfica evoca vivències compartides, emocions dins el pas dels anys i els fets històrics. En reproduïm tres. D'aquí poc els publicarem tots en aquest blog i es podrà descarregar en PDF.
Mes de desembre
tribunal militar,
incomunicats
tu ens fas de veu,
de lligam, de pont
entre la Model i la Trinitat.
::
8 de març de 1974.
Surt la nostra sentència.
15 de març, mor el
nostre primer fill.
Potser no volia néixer
sota el franquisme.
::
Setembre de 1975:
Franco amb la mà
tremolosa, però plena
d'odi signa cinc
penes de mort.
Quan s'acabarà,
quan ho acabarem??
Núria Masafrets.
Mes de desembre
tribunal militar,
incomunicats
tu ens fas de veu,
de lligam, de pont
entre la Model i la Trinitat.
::
8 de març de 1974.
Surt la nostra sentència.
15 de març, mor el
nostre primer fill.
Potser no volia néixer
sota el franquisme.
::
Setembre de 1975:
Franco amb la mà
tremolosa, però plena
d'odi signa cinc
penes de mort.
Quan s'acabarà,
quan ho acabarem??
Núria Masafrets.
Una abraçada des de Masaya
Maria tan estimada, et sento tan aprop, tot el Bufete i la Comunitat s´han omplert de sentiments i esteu tan presents tu, el Pep, la vostra gent que també és nostra.
La teva darrera carta ja la vam entendre com un avís de que aviat en Pep faría unaltre camí, però no vaig imaginar que seria tan ràpid, que em vaig quedar a mig d´enviar-li unes lletres plenes de petonsi abraçades i caliu humà que omplissin una mica més el seu bagatge ja desbordant d´amor, donat, rebut....
Maria, però penso molt amb tu, tota aquesta intensa etapa de dedicació exclusiva al Pep que sempre vaig valorar molt, perquè sovint les dones quedem en segon terme, com desapercebudes, com que cuidar dels altres ja s´enten culturalment que és la nostra normal missió... Sempre t´he considerat protogonista en nom propi de la història particular Manté-Majó, o Majó-Manté.... Una bonica i exemplar história d´amor, de paciències, de superacions, de perdons, de savieses, de lluites intenses per la vida, de lliurament conscient a una mort de pau i descans, a l´altra dimensió on ens retrovarem tots i totes amb gran joia. Ara el Pep ja és per a mi unaltre ángel amb qui parlar i sentir que ens fa costat, como ho és el Boris i tanta gent estimada i propera que s´apleguen més enllà. Acostumo a pensar amb la meva mort, l´assumeixo com a camí, la integro com dialèctica esencial, molt positivament... Clar, el dolor del sufriment i de l´absència de la gent més estimada és fa intens, però poc a poc es va alliberant i convertint amb molta pau interior a partir de la qual vivim amb una especial suavitat.
Maria, estimada, entres en una nova etapa en la qual has de ser el centre d´atenció de tu mateixa, això no és egoisme, és justicia, és retrovament, és benestar per a seguir compartint. Quan m´agradaria que vinguessis a Masaya un temps, que puguessim compartir d´aprop, pasejar, estar amb la gent i amb la natura.... Si ha d´arrivar el moment, quan sentis el desig de venir, ja saps que a casa meva és casa teva, que totes les nostres cases són teves i amb els braços i el cor molt oberts t´esperem.
Tota la solidaritat i unió tan ferma i entranyables de la vostra família i la vostra gent és un gran tresor, el més gran i incalculable, res és més important a la vida... Et felicito, doncs aquesta xarxa d´amor i amistat també és fruit de la teva donació, és tot un moviment en constant renovació.
Mentre escric una carta a la Laia dona-li una gran abraçada de part meva, a en Joan Lluís -a qui sempre molt estimo , també- i a tota la família vostra. Seguim caminant, seguim compartint, seguim entenent la vida en clau d´amistat, d´amor i revolucióç
Dolors.
Bufete Popular Boris Vega (Masaya, Nicaragua).
La teva darrera carta ja la vam entendre com un avís de que aviat en Pep faría unaltre camí, però no vaig imaginar que seria tan ràpid, que em vaig quedar a mig d´enviar-li unes lletres plenes de petonsi abraçades i caliu humà que omplissin una mica més el seu bagatge ja desbordant d´amor, donat, rebut....
Maria, però penso molt amb tu, tota aquesta intensa etapa de dedicació exclusiva al Pep que sempre vaig valorar molt, perquè sovint les dones quedem en segon terme, com desapercebudes, com que cuidar dels altres ja s´enten culturalment que és la nostra normal missió... Sempre t´he considerat protogonista en nom propi de la història particular Manté-Majó, o Majó-Manté.... Una bonica i exemplar história d´amor, de paciències, de superacions, de perdons, de savieses, de lluites intenses per la vida, de lliurament conscient a una mort de pau i descans, a l´altra dimensió on ens retrovarem tots i totes amb gran joia. Ara el Pep ja és per a mi unaltre ángel amb qui parlar i sentir que ens fa costat, como ho és el Boris i tanta gent estimada i propera que s´apleguen més enllà. Acostumo a pensar amb la meva mort, l´assumeixo com a camí, la integro com dialèctica esencial, molt positivament... Clar, el dolor del sufriment i de l´absència de la gent més estimada és fa intens, però poc a poc es va alliberant i convertint amb molta pau interior a partir de la qual vivim amb una especial suavitat.
Maria, estimada, entres en una nova etapa en la qual has de ser el centre d´atenció de tu mateixa, això no és egoisme, és justicia, és retrovament, és benestar per a seguir compartint. Quan m´agradaria que vinguessis a Masaya un temps, que puguessim compartir d´aprop, pasejar, estar amb la gent i amb la natura.... Si ha d´arrivar el moment, quan sentis el desig de venir, ja saps que a casa meva és casa teva, que totes les nostres cases són teves i amb els braços i el cor molt oberts t´esperem.
Tota la solidaritat i unió tan ferma i entranyables de la vostra família i la vostra gent és un gran tresor, el més gran i incalculable, res és més important a la vida... Et felicito, doncs aquesta xarxa d´amor i amistat també és fruit de la teva donació, és tot un moviment en constant renovació.
Mentre escric una carta a la Laia dona-li una gran abraçada de part meva, a en Joan Lluís -a qui sempre molt estimo , també- i a tota la família vostra. Seguim caminant, seguim compartint, seguim entenent la vida en clau d´amistat, d´amor i revolucióç
Dolors.
Bufete Popular Boris Vega (Masaya, Nicaragua).
En record de Pep Manté
Per aquestes coses que té l'estiu m'he assabentat avui de la mort de l'amic Pep Manté, advocat laboralista i un referent per a moltes persones de la meva generació.
Sempre he dit, qui em coneix ho sap, que amb en pep Manté aniria a l'Infern, si aquest espai existís en un altre lloc físic que no fos el que alguns individus creen en aquesta vida.
En Pep, en persona i a través del Col·lectiu Ronda, va defensar a la meva família i a mi tres vegades -com a mínim- i sort en vam tenir els tres cops.
Ha estat un home de conviccions fermes i de proximitat que sempre s'aturava al carrer i et dedicava els minuts que calguessin. En el camp professional, li portaves un problema i t'escoltava amb tots els sentits. De fet, només parlar amb ell, ja tenies la certesa que per molt dolents que fossin els adversaris -i mira que n'hi ha de malparits en el camp legal-, amb en Pep, ja havies començat a sortir-te'n.
Advocat de fermes conviccions però també ciutadà, mataroní, polític, una persona preocupada pel lloc on vivia però també pels altres, per la resta de persones d'aquest món global. Membre d'un gremi que moltes vegades trepitja territoris dubtosos, crec que ens va ensenyar a tots que el compromís sempre ha d'anar en paral·lel de la professionalitat i que l'acció de l'home -política, social- per transformar el seu entorn, ha de ser constant, ha de durar mentre respires.
En Pep escoltava el teu problema i connectava empàticament amb tu. Potser per això és aquell model d'advocat que si no existís caldria inventar, el defensor de causes -encara que algunes siguin perdudes d'entrada- que dignifica un ofici.
Mentre escric aquestes ratlles se m'escola alguna llàgrima sobre el teclat. La vida té aquestes putades. Ara que en Pep se n'ha anat ens quedem una mica més sols en aquest infern de l'existència que creem nosaltres mateixos diàriament. Però aquest mateix món d'injustícies, despropòsits i males accions, genera persones com ell, que et salven la pell.
A mi me la va salvar i a més em va donar la seva amistat. Gràcies a persones com ell aquest món, que moltes vegades ens pot semblar de merda i de misèria, és una mica millor. Jo me n'alegro d'haver coincidit amb en Pep en l'espai i en el temps, encara que fossin alguns instants -i alguns difícils per a mi-, en la meravella i l'horror d'aquesta eternitat fugaç que és la vida. Fins sempre, amic.
Albert Calls
Periodista i escriptor
quaderndecalls.blogspot.com
Sempre he dit, qui em coneix ho sap, que amb en pep Manté aniria a l'Infern, si aquest espai existís en un altre lloc físic que no fos el que alguns individus creen en aquesta vida.
En Pep, en persona i a través del Col·lectiu Ronda, va defensar a la meva família i a mi tres vegades -com a mínim- i sort en vam tenir els tres cops.
Ha estat un home de conviccions fermes i de proximitat que sempre s'aturava al carrer i et dedicava els minuts que calguessin. En el camp professional, li portaves un problema i t'escoltava amb tots els sentits. De fet, només parlar amb ell, ja tenies la certesa que per molt dolents que fossin els adversaris -i mira que n'hi ha de malparits en el camp legal-, amb en Pep, ja havies començat a sortir-te'n.
Advocat de fermes conviccions però també ciutadà, mataroní, polític, una persona preocupada pel lloc on vivia però també pels altres, per la resta de persones d'aquest món global. Membre d'un gremi que moltes vegades trepitja territoris dubtosos, crec que ens va ensenyar a tots que el compromís sempre ha d'anar en paral·lel de la professionalitat i que l'acció de l'home -política, social- per transformar el seu entorn, ha de ser constant, ha de durar mentre respires.
En Pep escoltava el teu problema i connectava empàticament amb tu. Potser per això és aquell model d'advocat que si no existís caldria inventar, el defensor de causes -encara que algunes siguin perdudes d'entrada- que dignifica un ofici.
Mentre escric aquestes ratlles se m'escola alguna llàgrima sobre el teclat. La vida té aquestes putades. Ara que en Pep se n'ha anat ens quedem una mica més sols en aquest infern de l'existència que creem nosaltres mateixos diàriament. Però aquest mateix món d'injustícies, despropòsits i males accions, genera persones com ell, que et salven la pell.
A mi me la va salvar i a més em va donar la seva amistat. Gràcies a persones com ell aquest món, que moltes vegades ens pot semblar de merda i de misèria, és una mica millor. Jo me n'alegro d'haver coincidit amb en Pep en l'espai i en el temps, encara que fossin alguns instants -i alguns difícils per a mi-, en la meravella i l'horror d'aquesta eternitat fugaç que és la vida. Fins sempre, amic.
Albert Calls
Periodista i escriptor
quaderndecalls.blogspot.com
dilluns, 24 d’agost del 2009
Connexions
En Jordi Merino parla d'en Pep amb generositat aquí. I penja el video de l'últim Bequetero amb en Pep. Gràcies.
En Pep Molsosa recorda vivències comunes al seu bloc. Gràcies.
La Norma Falconi, de l'Associació Papers i drets per a tothom, recorda a en Pep i la tancada d'immigrants a l'Esglèsia del pi. Enllaç. Gràcies.
L'Eloi Font Manté reobre el seu bloc per parlar del seu tiet. I publica una foto plena de força. Aquí. Gràcies.
La músic Maria Escalas també escriu molt i bé. Aquí. Gràcies.
L'Antoni Blanch va sorprendre a en Pep i la seva pulsió per les 'filàs' i ho va penjar a Youtube. La música, com no, de la nostra estimada Banda Musical del Maresme. Gràcies.
En Pep Molsosa recorda vivències comunes al seu bloc. Gràcies.
La Norma Falconi, de l'Associació Papers i drets per a tothom, recorda a en Pep i la tancada d'immigrants a l'Esglèsia del pi. Enllaç. Gràcies.
L'Eloi Font Manté reobre el seu bloc per parlar del seu tiet. I publica una foto plena de força. Aquí. Gràcies.
La músic Maria Escalas també escriu molt i bé. Aquí. Gràcies.
L'Antoni Blanch va sorprendre a en Pep i la seva pulsió per les 'filàs' i ho va penjar a Youtube. La música, com no, de la nostra estimada Banda Musical del Maresme. Gràcies.
dissabte, 22 d’agost del 2009
GRÀCIES!!!
La família Manté Majó volem agrair a totes les persones que amb la seva presència -física o no- ens han mostrat la seva estima cap en Pep. Intentarem no oblidar, ni en Pep ni el mar d'afectes viscuts. En Pep ens ha deixat. Ens ha deixat molt. Vosaltres ens heu donat. Ens heu donat molt.
*En els propers penjarem tots els escrits de condol que puguem. Així que si vols fer-no-en arribar un, no ho dubtis (mantemajo@pangea.org).
*En els propers penjarem tots els escrits de condol que puguem. Així que si vols fer-no-en arribar un, no ho dubtis (mantemajo@pangea.org).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Gladiadors a Roma!
Pep Jubilació
Entrades
