L'home renaixentista

Tal i com vam prometre, anirem penjant tots els textos -llegits o no durant l'acte- que ens han arribat. Comencem amb el que va escriure i llegir l'Agàpit Borràs. Gràcies Agàpit.

::


Un arquitecte del Renaixement, Giorgio Vasari, l’any 1550, va escriure un llibre lloant l’obra de Miquel Àngel. Ho va fer quant aquest, encara vivia, i va dir:

“és igual que l’escrigui ara o després, Miquel Àngel ha fet tantes coses,
tan ben fetes i de tanta bellesa, que no morirà mai”

Aquests darrers dies, me parat a pensar, en tantes i tantes coses, i en tants i tants àmbits en els que ha treballat en Pep Manté.

El cooperativisme, la Unió de Pagesos, el sindicalisme, la lluita contra la dictadura, la defensa de encausats per Consells de Guerra i presos polítics, la transició política, la lluita per la democràcia, els debats sobre el Concili Vaticà II, la defensa dels drets dels treballadors, la defensa dels drets dels immigrants, el col•lectiu Ronda, l’advocacia, la solidaritat entre els pobles, el treball amb el Tercer Món, la defensa de les cultures i la vida política, social i cultural de la ciutat i del país.

En molts d’aquests àmbits, i més que me’n deixo, en Pep hi ha participat activament, i ho ha fet com ell sabia, teixint estructures de diàleg, treballs en xarxa, utilitzant el cooperativisme i innovant eines per poder avançar i compartir de forma solidària.

En Pep ha estat sempre un bon pal de paller i un referent sòlid i valent, a disposició de molts de nosaltres. En moments social i políticament difícils, i n’hi ha hagut molts, sempre ha estat ben preparat, diligent i eficaç en la feina, brillant, molt bon jurista, al peu del canó i a l’abast de tothom. Tota aquesta immensa feina feta per en Pep Manté, no la oblidarem mai.

Compartint coneixements i experiències i utilitzant el diàleg com a eina de treball, en sabia un munt de coses i les tenia ben ordenades al cap. El seu gruix cultural era molt alt i la seva humanitat, immensa. Era un plaer conversar amb ell i escoltar-lo, tant en la feina com en la sobretaula.

Expert amb el saxofon, ballarí, amant de la música, de les festes de les Santes, del futbol, de la pintura, la poesia, la gastronomia, la literatura, l’arquitectura i de totes les belles arts, - podem dir, que ell també -, era un home del Renaixement. Casualment i de la mà del Barça, el seu darrer viatge ha estat a Roma.

Ha estat un treballador incansable, i ha deixat tanta feina feta - i tant ben feta -, que com diria Giorgio Vasari, ell tampoc morirà mai.

En Pep ha volgut teixir una sòlida xarxa d’amics i ens hem fet rics amb la seva amistat. Per alguns de nosaltres, són més de 50 anys de proximitat amb en Pep i la Maria, compartint en comú molts i molts bocins de la nostra vida. Hem vist néixer els fills i les filles i després hem vist créixer les nétes i els néts.

Aquests darrers mesos, hem après de la serenitat de Maria, cuidant en Pep, el seu enamorat, i també hem après de la fermesa de tota la família Manté / Majó.

No fa massa temps que vaig parlar amb ell a l’hospital entre els tubs, els fils i les màquines de la UCI; els seus ulls petits brillaven i traslluïen moltes ganes de viure, però també estava serè. Estava content dels seus fills, m’explicava de memòries que volia escriure amb en Blai i m’ensenyava orgullós una fotografia de les nétes i els néts, tot esperant el naixement de la petita Iris. I va esclatar d’alegria quant va néixer. Alegria i vitalitat que va mantenir amb els seus néts i netes fins als darrers dies. Aquest era el seu comiat, però també era el seu futur. Quedem-nos amb aquesta alegria i vitalitat que en Pep ens ha transmès. Estarem sempre amb vosaltres.