Si em dius adéu

Si em dius adéu

dimecres, 4 de novembre de 2009

Viatge a Masaya!!

Estimats amig@s!!!

D'aquí a poqueta estona sortiré per anar a Madrid, a casa dels meus germans i demà
al matí...volarem cap a Nicaragua.

Per a tot@s els que hi anem, és un viatge especial.

Anem per una part a estar, compartir, intercanviar, passar uns dies plegats amb la
gent del Bufete Popular Boris Vega, i especialment amb una advocada catalana que viu
a Masaya des de fa molts anys.

Per una altra per participar en l'homenatge que el Bufete farà a en Pep, posant el
seu nom a un terreny preciós que el Bufete té a la Laguna de Apoyo, espai per al
descans, la reflexió i la trobada, com un Can Fulló nica.

Ens sembla que tot plegat serà un viatge molt i molt especial!

Hi anem l'Hortènsia i la Imma de Casal Catalunya, la Quica i en Joan i jo.

També intentarem afermar llaços d'amistat entre entitats d'aquí i d'allà i visitarem
el Colectivo de Mujeres de Matagalpa.

Hi anem amb el cor trist per l'absència d'en Pep, però alegres de continuar i
aprofundir una amistat molt intensa que ell, i altra gent del Col·lectiu Ronda,
inicià ja fa anys.

Procurarem fer un diari del viatge que titularem 'Quadern de Masaya' i que podreu
seguir a través del bloc d'en Pep: pepmante.blogspot.com.

Com que la gràcia dels blocs és que vosaltres hi pugueu escriure, la forma més fàcil
de fer-ho és a l'apartat 'anònimo' -no cal donar cap dada-, però, si us plau,
poseu-hi el vostre nom per saber qui sou.

Moltíssimes gràcies per la vostra amistat!!!

Ben segur que viatgeu amb nosaltres!!!

Petons!

Maria

Article de l'Anna Huertos

A la secció paraules de comiat hi ha una novetat: un personal i emotiu article de l'Anna Huertos (Col·lectiu Ronda) publicat a la revista Puntcoop.

Gràcies Anna!

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Carta de la fundació El Maresme

La família Manté Majó va donar la motoreta d'en Pep -de fet és un quad però li deiem moto- a la Fundació GIMM, dedicada a atendre a persones amb disminució física, per tal que segueixi sent d'utilitat. Per la motoreta i per la ferma col·laboració d'en Pep amb la Fundació en moments delicats, ens han fet arribar aquesta carta. Gràcies.

**************


Benvolguda Maria i família,

En nom de la Fundació El Maresme i en el meu propi volem fer-vos arribar les nostres condolences pel traspàs d'en Josep Ma que tant va treballar i estimar la nostra institució.

Assabentats de la defunció d'en Josep Maria, tots els membres de la Junta de la Fundació El Maresme a la darrera sessió celebrada el passat mes de setembre, volgueren fer constar en acta l'estima i l'esforç que havia dedicat sempre a la nostra entitat des dels seus inicis, acompanyant després la constitució de la cooperativa que havia de posar en marxa el servei de l'actual residència Llar de Santa Maria i finalment actuant com advocat defensor en la dolorosa querella que va haver de patir aquesta entitat com a conseqüència de la gestió negativa dels antics responsables econòmico-administratius.

Sabem que aquesta fou la seva darrera tasca com advocat i que fins i tot va postergar la intervenció quirúrgica pendent per a poder finalitzar les negociacions i donar per acabada aquesta trista etapa de la Fundació.

Sabem que el seu llegat humà i laboral de persona compromesa ha estat reconegut per a tothom durant aquestes setmanes posteriors al seu traspàs pero com institució també volíem fer-vos coneixedors del nostre agraïment.

Sabem que el seu pas no ha estat en va i que la Fundació hi haurà sempre un espai de record a la seva persona i a la seva gran tasca.

Vosaltres que l'heu estimat, cuidat i acompanyat tants anys i d'una manera excepcional en aquests darrers temps, rebeu la nostra consideració.

Atentament,

Ferran Rodríguez i Quiles

President.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Estima i fes el que vulguis


Escrit de comiat d'en Pep al seu pare.

::


De tant en tant, en moments importants, en Josep en recordava aquesta idea amb la que ell visqué i ens ensenyà a viure.

Per a ell ESTIMAR era respectar, era donar-se a ple cor amb un senzill somriure que mai imposava.

A la MONTSERRAT l'estimà intensament com li deia cada moment amb la seva mirada blava, abans penetrant, ara dolça.

De l'amor als seus fills en feia respecte i llibertat. Mai demanava, sempre compartia.

Els NÉTS sempre recordaran L'AVI JOSEP com l'avi serè, alegre i complaent.

Per a ell aquest "fes el que vulguis" era sempre fer el que feia feliços als que l'envoltaven.

El temps passarà però el seu record, dins nostre, ens ajudarà a estimar més.

Descansa, JOSEP, en la pau del Senyor.

Mataró, 19 de juny de 1989.

Condolències

L'altre dia va trucar Francesc Casares donant el condol per la mort del Pep.

En Lluis Maria Sunyer va deixar un missatge al contestador telefònic "des d'aquesta banda de la riba del riu de la vida" de condol i esperança.

L'Antonio Gil Mainar va telefonar en el mateix sentit

Salutacions cordials,

Jordi Pujol Moix.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Gràcies per haver viscut, Pep

Pep Manté, sempre al nostre costat. Aquest estiu se'ns ha mort en Pep Manté . L'estiu passat li desitjava una llarga i feliç jubilació. Però ha estat curta. En Pep no ha pogut gaudir la jubilació que s'havia merescut.

Pep, no t'hem perdut del tot perquè ens en queda el teu llegat. En tots els àmbits on has estat actiu: advocat, momeroter, músic de banda, polític, collinacaire, pare i avi, marit, amic…

T'he vist en acció en molts d'aquests àmbits, i alguns he gaudit convisquent-los directament amb tu.

Allà on eres tu, Pep, sempre hi he trobat obertes: al despatx del Col·lectiu Ronda, a casa teva des de la infantes, a Can Fulló…

Tinc pendent donar- te les gràcies.

Gràcies a en Pep, l'advocat que em va treure de la presó i que ha estat al meu costat (a comissaria o al despatx) sempre que l'he necessitat.

Gràcies a en Pep amic de la família, que ha ens ha fet costat després de l'assassinat de la meva germana Helena.

Gràcies en Pep company d'inquietuds polítiques, amb qui gairebé sempre hem coincidit, malgrat que hem militat en organitzacions diferents.

Gràcies a en Pep cooperativista, que em va motivar a crear i treballar en una empresa cooperativa.

Gràcies a en Pep masover del Can Fulló, on he pogut celebrar-hi rituals de vida com el casament i altres festes.

D'altra gent sabrà explicar millor que jo les teves aportacions en cadascun dels àmbits. Jo n'he tingut prou amb una cosa: sempre que t'he necessitat has estat al meu costat. I això no té preu. Moltes gràcies, Pep.


********************************

Article escrit per Joan Jubany al seu bloc, joan7.jubany.cat/

dilluns, 21 de setembre de 2009

Testament Vital

M'agrada la medicina natural, atendre el cos i l'esperit però no fins l'extrem de deixar els moderats plaers de la vida, però no tinc cap rebuig per la medicina científica i als avenços que ella està produint sempre que no sigui deshumanitzada i em facin servir de conillet d'índies per benefici dels poderosos, en especial els laboratoris multinacionals que maltracten el Tercer Món i assassinen innocents amb la seva prioriat capitalista de fer diners.


***************************************************************************************

Me gusta la medicina natural, atendr al cuerpo y al espíritu pero no hasta el extremo de abandonar los moderados placeres de la vida, pero no rechazo la medicina científica y los avances que está produciendo, siempre que no sea deshumanizada y me usen de conejito de indias en beneficio de los poderosos, en especial los laboratorios multinacionales que maltratan el Tercer Mundo y asesinan innocentes con objetivo capistalista de hacer dinero.



***************************************************************************************

Fragment del testament que es pot llegir a l'apartat 'Paraules de comiat'

Les cendretes d'en Pep són a lloc




Diumenge dia 30 d’agost, en la intimitat de la família i amb les amistats més properes, férem l’acte de posar les restes d’en Pep a dos espais molt estimats per ell i per tots nosaltres.

Enterràrem una urna ecològica blanca amb part de les seves cendres a Can Fulló, sota l’olivera que li regalà el Col·lectiu Ronda l’estiu passat amb motiu de la seva jubilació, guarnida aquella tarda amb estrelletes blaves i vermelles fetes pels néts i nétes. Després cada un de nosaltres posà una rosa en un gerro per fer un ram davant de l’arbre.
Amaràrem una altra urna ecològica blava al mar de Mataró, un xic endins, davant del pont de la Riera de Sant Simó, des d’on vèiem les teulades ‘xineses’ del nostre bloc de la Cooperativa.

Fou un acte senzill, on els infants tingueren molt de protagonisme en ser els que portaven serenament les restes de l’avi estimat i l’ajudaven a trobar el lloc del seu descans definitiu.

Una altra petita part de les seves cendres aviat volaran a Nicaragua per ser enterrades a la Quinta del Bufete Boris Vega, a la riba de la Laguna de Apoyo, petit paradís que ell impulsà que el col·lectiu de Masaya comprés per fer un espai de trobada, reunions i festa... perquè fos un nou Can Fulló llatinoamericà.

Intentàrem reflectir amb aquesta distribució com era en Pep: peus arrelats a la nostra terra, braços oberts navegant pel mar que tant estimà i una altra part d’ell volant cel enllà fins arribar a la Nicaragüita bonica i dolorida que duia al cor!

Cada vegada que mirem els arbres esponerosos, el mar blau o el cel llunyà podrem recordar amb alegria aquest home que, en llibertat, tant estimà!

Família Manté i Majó

dimecres, 16 de setembre de 2009

66 pensaments

Tal i com us vam prometre, us penjem en pdf el llibre d'haikus de la Núria Masafrets en el que retrata les vivències i els pensaments que li han despertat els d'anys d'estima i relació amb en Pep. Gràcies Núria.

* El pdf es troba a 'Paraules de comiat', a la dreta de la pantalla.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Imatges alegres

Hola Maria, Pau, Blai, Laia, Àngels i la resta de la família. Us volia
escriure unes paraules, perquè, una de les coses que m’ha sabut més greu és no
poder-vos acompanyar a vosaltres, a la banda i als amics a la despedida d’en
Pep. Quan em vaig assabentar de la notícia estava a Rundu, una població molt
petita de Botswana, voltada de nens contents i riallers. Just abans de rebre
el sms, estava pregonant que el sentit de la vida, era veure aquells somriures
i la il·lusió que es reflexava en aquells nens. De fet, en Pep, també sempre
la reflexava. Quan vaig llegir el missatge al mòbil, em vaig enfonsar.

La tristor, la soledat i la buidor em van envair el cos. Vaig passar del punt
més alt a baix de tot i em va inundar un sentiment de ràbia, vaig pensar que
és injusta la vida de treure’ns a persones com ell. Em vaig sentir malament
per no haver pogut assistir ni a la seva jubilació, ni a la seva despedida,
els viatges m’ho han impedit. Però, en aquelles terres meravelloses del delta
de l’Okavango li vaig fer el meu adéu particular. Em vaig passar mitja nit,
sola, al costat del foc, recordant en Pep. A la meva ment, només hi venien
imatges alegres, anècdotes divertides, consells savis, passió, estimació per
tot el què feia, i un amor incondicional a la banda. Tot i la meva tristor, em
vaig sentir molt afortunada d’haver conegut una persona com ell, de pertànyer
a la banda i de que ens unís aquest mateix sentiment.

A partir d’ara, ja no serà el mateix, ens hem quedat orfes. És impressionant
el sentiment que desperta en Pep en totes les persones que l’han conegut.
Persones així deixen molta empremta i donen sentit a la vida. Només dir-vos
que a mi, en Pep m’ha fet sentir millor persona, i que si necessiteu alguna
cosa estic a la vostra disposició per tot el què calgui.

Molts petons.

Berta Duran (Banda Musical del Maresme).

El record de les dones del paisito

L'Aula de teatre de l'IMAC de l'Ajuntament de Mataró el juny d'enguay va viatjar a
Nicaragua amb un projecte de cooperació juntament amb la Fundació Comaposada de
Barcelona.


El projecte consta de vàries actuacions de teatre del grup d'alumnes de 3r nivell i
d'un equipet de professors que realitzen uns tallers de formació teatral, en total
un equip de 14 persones.


Després d'un mes de gira per tota la costa del Pacífic de nord a sud, ens acomiadem
de la feina a Masaya, una ciutat del sud de Nicaragua, allà estem treballant amb un
grup de mestres, joves, actors i d'altres a la casa cultural de la ciutat i ens
arriba una dona morenassa, guapa, forta i pregunta en veu alta -Qui son els de
Mataró?- tot el grup aixeca el braç molt sorprés, s'acosta, es presenta i ens fa una
segona pregunta - Algú de vosaltres coneix en Pep Manté i la Maria Majó?- parlem amb
la Dolors una estoneta de totes les coses i projectes que en Pep ha realitzat a
Masaya, ens proposa que demà tornarà a portar-nos un paquet per fer-ho arribar a la
família Manté Majó.


Al dia següent l'acompanyen un grupet de dones, totes elles parlen entusiasmades
d'en Pep, de les seves virtuts i de tot el que ha fet per ells i per aquesta
ciutat.

El grup de l'Aula de teatre som testimonis que des de aquest raconet d'aquesta
petita ciutat del "paisito" com diuen la gent de Nicaragua, Pep allà et recorden,
pensen amb tu, t'estimen i has deixat petjada per sempre.

Un petó molt gros Pep.


Cristina Navarro Agell (Aula de teatre de Mataró).

abraçada de blog a blog

Hola,

Sóc la Núria Navarro, del bloc laboratori d’idees i antiga treballadora del Col·lectiu Ronda en el despatx de Cerdanyola.

Us escric perquè em sap molt greu la mort d’en Pep i en aquestes situacions em falten paraules per expressar el que sento. Ja feia dies que em passava pel bloc i patia perquè no hi havia noticies del Pep.

El fet d’estar a Cerdanyola va fer que conegués poc en Pep Manté, vaja que jo no he viscut el dia a dia amb l’advocat. Jo he viscut el Pep blogger i m’he emocionat fins a les llàgrimes amb els seus escrits i les vostres vivències.

Tinc la necessitat de dir-vos que en Pep m’ha donar una gran lliçó de vida i sobretot de lluita contra les adversitats. Tinc la necessitat de dir-li a la Maria que és així com jo vull estimar al meu company de vida, així, com ella ho ha reflectit en aquest blog. Tinc la necessitat de donar-vos una gran abraçada a tota la família Manté Majó i dir-vos que us tinc en els meus pensaments.

Salutacions

Núria Navarro

http://laboratoridees.blogspot.com/

dimecres, 9 de setembre de 2009

El abrazo del CASAL

Hola a todas y todos los Casaler@s,
Hoy justamente hace una semana que nos dejó Pep, la verdad que cada día me acuerdo
de él y del resto de la família, de la Maria en especial, pero tambien de Pau, Blai,
Laia, sus compas y los nietos y nietas.Durante esta semana aparte de recordar con
una satisfacción especial el acto de despedida, hasta el punto que me emociono
cuando le cuento a alguien que acto tan emotivo, creativo y afectivo, tengo la cara
grabada de muchas de las personas que asistieron y como se reflejaba en sus rostros
los sentimientos por una parte de la rabia contenida y a veces lagrimas, por la
emoción de la perdida de una persona tan especial como era Pep y por otra la de
serenidad y entereza que en todo momento nos supieron transmitir los familiares y
resto de intervenciones que se realizaron durante el acto, deciros que son muchas
las personas que nos han llamado de diferentes sitios del estado y de Latinoamérica
preguntando y lamentando la perdida de Pep, a todas les digo lo mismo, aparte de
agradecer en nombre de la familia y del grupo del Casal su llamada, les digo que
para mi junto con el de José Antonio Díaz el compañero de Isabel Moga y el del padre
de Mario han sido los actos que más me han marcado y han quedado guardados en mi
memória para siempre. Por otra parte y a través de Internet se pueden ver las
muestras de solidaridad de personas tan diferentes que demuestran el cariño y
estimación que sentian por Pep en sus multiples facetas de relaciones humanas bien
desde su trabajo jurídico como en la vida social mataronina desde su saber estar
como militante de la vida que él de forma magistral se denominaba. En especial me ha
emocionado el escrito "En record de Pep Manté" de Albert Calls. os adjunto enlace
para leerlo: http://quaderndecalls.blogspot.com/2009/08/en-record-de-pep-mante.html
Os lo recomiendo y para los de lengua castellana en cualquiera de estos traductores
lo podeis traducir. http://oesi.cervantes.es/traduccionAutomatica.html
http://www.internostrum.com/

Enviar en nombre de todos las personas de los Casalitos un beso muy fuerte a toda la
familia Manté-Majó, el dia 18 de Setiembre que tenemos reunión de colegas esperamos,
y nos gustará compartir un buen rato con María.

Por otra parte os envio al resto de Casalitos, lo que desde el Casalito La Rioja
enviaron y quieren compartir con el resto de Casalitos.




Compartimos la despedida a Pep desde el CASALITO Rioja

Compañero

A NUESTRA VUELTA A CATALUÑA HEMOS TENIDO CONOCIMIENTO DE LA MUERTE DE PEP. QUEREMOS
DEJAR CONSTANCIA DE NUESTRO PESAR PORQUE TAN EXCELENTE COMPAÑERO NOS HAYA DEJADO Y
TRASLADAR A TODOS LOS MIEMBROS DEL COLECTIVO UN FUERTE ABRAZO QUE EXPRESE NUESTRA
SOLIDARIDAD EN EL DOLOR. OS ROGAMOS QUE TRANSMITÁIS TAMBIÉN A SUS FAMILIARES ESTOS
SENTIMIENTOS. EN CUALQUIER CASO, EL DOLOR POR SU DESAPARICIÓN NO PREVALECERÁ SOBRE
LA ALEGRÍA DEL RECUERDO DE SU INTENSA Y SINCERA DEDICACIÓN A LA DEFENSA INDIVIDUAL Y
COLECTIVA DE LOS TRABAJADORES Y OTROS COLECTIVOS POPULARES Y SU GRAN CONTRIBUCIÓN A
UNA MAYOR IGUALDAD DE LA CIUDADANÍA. Rafael Senra Biedma. Julia Senra Petit.
Francesc Xavier Bosch. Rosa Sancho.

Militante de la vida

Hola María i familia,
Os envio un parell de notas solidariasque arriben des de Veneçuela i Argentina.
Apart os envio el full de productes i preus que em vas demanar l'altre día.
un petó
Paco.

Camaradas saludos de este Loco Venezolano. Creo no haber conocido a Pep, lo mas
importante para mi es saber que fue un MILITANTE DE LA VIDA, como muchos otros
camaradas, que un buen dia decidieron abrazar las filas del combate proletario. Leer
los testimonios que ustedes socializan de ese GRAN MILITANTE, me emociona, me da
fuerzas para profundizar en el compromiso cotidiano.

Ali Primera cantautor venezolano, que hara compañia al gran PEP, nos dejo un un
bello mensaje.... Los que mueren por la vida no pueden llamarse muertos...."
A su familia, y a los panitas de la vida(amigos de siempre) mis mas sinceras y
solidarias condoloencias. Avancemos en nuestro combate.

Con cariño Jose Rafael Caldera.

un abrazo fuerte para acompañarlos en este momento, que aunque esperado no es menos
duro.

Queda lo compartido y la alegría de lo vivido como consuelo .

Besos. Cristina y Susana desde Buenos Aires.

Una abraçada

En aquests moments tan difícils us envio una forta abraçada d'ànims a tota la
família i coneguts d'en Pep. No cal que dubteu ni un instant que ell ens ha marcat
durant molts anys quina és la línia a seguir en la cultura de la ciutat i en la
Momerota en particular. I així continuarem: amb empenta, il.lusió i aquell tarannà
tan momeroter que li era propi en tot el que feia.

Una forta abraçada,

Oriol Rodri.

Palabra sencillas i sentidas de Paco Vera

Escasos momentos compartí con Pep, suficientes para que la noticia de su
fallecimiento me haya afectado. A principio de año lo saludamos,
compartiendo reflexiones y ágapes, al que Pep asistia en su bólido
motorizado manejando con agilidad deportiva, como un útil necesario para
el intercambio. Y ahí, todos compartimos, desde el aprecio, el cariño
sentido y la hospitalidad del hermano. Maria, a su lado y al nuestro.
Por el CASAL (casa común), hoy 27 de agosto me llega la noticia del
deceso d'en Pep. Leo, recuerdo y siento que él sigue en el corazón de
muchas personas, entre ellas en los nuestros, y pienso que ahora Pep es
parte del alma infinita de esa porción de la Humanidad de la que él hizo
parte y que quiso caminar con el Colectivo Ronda, con el CASAL y los
otros universos sociales que compartió. Sin duda, Pep ocupa un espacio
en el calendario de los inolvidables, como David, Ferrera, Irony,
Sergio, y tantos otros y otras... Qué decir más. Agradecer que la diosa
del camino me haya permitido conocer y compartir seres como Pep. Para
Maria, vaya mi cariño y mi amistad, sencilla pero sentida, pequeño
presente a compartir con hijos, nietos y gente querida.

Paco Vera.

Condol de José María Vigil i Pere Casaldàliga

Jordi Pujol!!
Saludos desde América Latina.


Tanto yo como Pedro Casaldáliga no queremos dejar de hacernos presentes ante el
Col.lectiu Ronda y la familia de Pep, para expresaros nuestra condolencia en este
momento de la partida de Pep.


Tuve la suerte de intercambiar correspondencia con él, por causa del patrocinio del
Col.lectiu sobre el concurso convocado en la Agenda Latinoamericana en favor de
quienes asumen la defensa jurídica de los pobres en este Continente, incluso una vez
me entrevisté personalmente con él, y experimenté la cercanía y la profundidad de su
carisma personal.


Pep ha llegado ya, definitivamente, a la gran Casa Pairal, passant per la casa
pairal Can Fulló d'Orrius.

Nos ha dejado un ejemplo admirable, y un vacío en el corazón...
Pero lo sabemos presente, por encima de la muerte, y seguimos luchando por sus
mismas Causas.

Se nos ha anticipado. Va por delante en esta Gran Marcha.


Con un grande abrazo de comunión en la misma esperanza
para con todo el Col.lectiu,

José María Vigil y Pedro Casaldáliga

dimarts, 8 de setembre de 2009

La bandera

Divendres al matí tothom va pujar molt d'hora. Uns recollien llorer, d'altres arreglaven camins, d'altres organitzaven el pàrquing, altres imprimien les lectures. La bandera de Can Fulló va ser despenjada per decorar la 'carpa'. Fa anys un grup també la va despenjar durant la seva estada. Els molestava, els hi encenia l'estòmac, ves a saber. El detall també va encendre a en Pep.

- És una bandera que no representa ni a cap estat ni a cap exèrcit!- deia.

El que l'indignava, ara ho sé, no era la manca respecte, que també, sinó l'absència de raons per a un acte de rebutg com aquell. El desconcertava i el desconcert encara l'encenia més.

A última hora de la tarda tornen en Pep i la Fàtima. Baixa en Pep amb una bandera, de colors més vius, sense tantes hores de sol i vent a sobre.

- És que hem pensat que el pal sol quedava una mica trist.

La vam posar a la meitat del pal.

Encara segueix allà.

I així m'agrada pensar en tu

Hola Pep.

En el moment en que he rebut la notícia de que ens has deixat, m’han vingut al cap molts moments compartits.

Et recordo de sempre a Mataró, quan jo encara era un marrec molt jove... ens vam conèixer en el Gremi de la Carnestoltada; recordo les reunions a la Muralla o ja al carrer Palmerola, no ho tinc massa clar. Per a mi va ser tota una aventura col·laborar amb el gremi, semblava que era només una diversió, però déu n’hi do el que va significar tot allò.

Més tard, ja amb quatre pels més a la barba, ens acollies al local de la Muralla, per organitzar l’Assemblea d’Insubmisos del Maresme, que anàvem de dret a canviar el món. Va ser l’època en que et vaig conèixer més personalment; recordo els judicis que vas portar i el meu concretament... em vaig sentir sempre acollit com a un de la teva família. Em vas aconsellar, em vas donar confiança i seguretat. Gràcies a persones com tu el moviment insubmís va fer un camí molt llarg.

A l’entrar al món laboral, de manera seriosa, vam tornar a coincidir. La cooperativa, una manera que m’encantava com a filosofia de treball, ens va retrobar. De la teva mà vam entrar al món de les cooperatives; per a mi una vivència que ha marcat per sempre la meva vida.

D’aquests 10 anys si que tinc records teus del treball setmanal que fèiem a Can Fulló.
Des del cop que em vas haver de remolcar amb el tractor, passant per un altre que es va disparar l’alarma... el dia que hi va haver el robatori, molta feina i molta relació humana...sense oblidar-me de les banyades a la piscina després d’un llarg dia de treball...les moltes reunions a Can fulló de les Cooperatives, les assemblees de La Mata fetes allà, les celebracions vostres i nostres en que hem coincidit amb les “caipirinyes”...

Les moltes xerrades i reunions en que vam coincidir tant a Mataró com a Barcelona.

Ara ja fa 4 anys que visc per terres osonenques i em deixo veure poc per Mataró; dilluns però estava passejant amb el meu pare pels volts del carrer Palmerola i vaig pensar en tu: “Com deu estar en Pep? Fa temps que no en sé res.”

No he pogut estar a Can Fulló el dia que et feien el comiat; segur que has estat molt ben acompanyat.

Jo tenia ganes de pensar en tu i ara m’adono de que en molts moments importants de la meva vida tu hi vas ser, donant-me confiança, força, recolzament... i així m’agrada pensar en tu: com a una persona que sempre que l’he necessitada hi ha estat... i sempre donant-me més del que esperava.

Gràcies

QUIM FITÉ.

dilluns, 7 de setembre de 2009

Paraules de Marcos Arruda

Muy queridOs Anna y Joan Lluis,

Mi corazón voló con Pep desde que nos hablamos la última vez. Yo lo acompañe en su
preparación y en su partida. Lo sentí como dicen los compas de Masaya el su blog,
como un Angel que se preparaba para volar. Su fuerza interior estaba pasando por una
trasmutación: del foco en la vida corporal hacia el foco en la vida cósmica.
Las enseñanzas de Concha y Enrique se han poco a poco sedimentado en mí.
El Ser Supremo es amor y compasión con sus creaturas. No podría jamás punir
"eternamente" a los que eligieron la muerte y el desamor. Otras oportunidades
reciben estxs de desarrollar su conciencia y el buen uso de su libertad para el amor
en vidas siguientes.

Pep ha sido un hombre completo: excelente padre, esposo, profesional, músico, amigo,
compañero militante de la vida! Un corazón más grande que el Planeta. Y además, un
hombre FELIZ, con una alegría desbordante, que nos contagiaba a todxs. Su pasaje a
la Vida se hizo como el gusano, que lentamente desarrolla sus alas, se desprende del
capullo, las abre y vuela en forma de mariposa! Para verlo ahora tenemos que poner
en marcha nuestra visión de mariposa!
En honor a Pep, un pequeño poema de Pablo Neruda, que bien sintetiza la esencia de
la existencia de Pep en esta Tierra:

Dame todo el dolor
de todo el mundo:
Yó lo transformaré
en Esperanza!

Traté de escribir en el blog, no encontré el camino. Les pido para compartir este
mensaje con todOs los amigos, y sobretodo con María, con Laya y los otros hijos.

María,

en algun momentos habrás percibido que tu sufrimiento te hermanó con la amorosa
María Magdalena al pié de Jesus crucificado. Te traigo mi cariño y todo el amor que
la gente hermana de Brasil, que está unísonamente solidaria contigo y con tu dolor.
Estos son momentos de test de nuestra fé. San Juán de la Cruz hablaba de "noche
oscura", en la que parece que no hay referenciales de esperanza y de luz. Esos
momentos pasan y vuelve la luz como vuelven la vida y las flores después del más
helado y sombrío invierno.

Hermanos Anna y Joan Lluís. No importa que no me hayan comunicado al tiro del pasaje
de Pep. Como les dije, estuve con él cada día y cada momento.
Hablemos lo más pronto!

Mañana parto para Goiania - Congreso Mundial de la UNIPAZ y Festival Mundial de la
Paz.

Estaré con María Claudia! Ya les contaré.

Besos, cariño, alegría en el dolor, esperanza siempre,
Marcos
marcosarruda@pacs.org.br
marcosarrudapacs@gmail.com

Fotos del Casal a Can Fulló

Molt estimada María mira amiga nostre, mira ací tens un enllás al cual hi ha totes
les fotos que jo vaig fer a Can Fulló per l´octubre al CASAL Estatal, esper que ho
puguis voure be.

Una forta abraçada d´Enriqueta i jo.

Miquel.


http://picasaweb.google.es/miquelram/CAnFull45102008

Bon dia i bona hora!

Hola María:

hace días que busco un momento de calma para escribirte...

En este tiempo he podido ver algunas de las muchísimas muestras de cariño que la
gente ha ido compartiendo hacia Pep, hacia ti, hacia la familia. Poco más tengo que
decir más que sumarme y compartir lo que he ido leyendo de la gente que le quiere.

El otro día, en un raro momento de tranquilidad, Nuria y yo reflexionábamos sobre lo
afortunadas que somos, lo afortunados que somos y hemos sido por haber coincidido,
compartido y participado con Pep, contigo, con las personas especiales que nosotras
y vosotros tenemos en común. Nos emocionamos. Lo agradecimos.

Me alegro tanto de haber coincidido con vosotros estos últimos veranos en Can Fulló,
con los niños... para ellos también es muy especial Can Fulló!

Solo quería darte un beso y un abrazo caluroso y emocionado que no pude darte el día
que despedisteis a Pep, y contarte que nada me resultaba más reconfortante, nada me
hacía sentir más bienvenida que llegar a Can Fulló y oir a Pep que nos decía: Bon
día y Bona hora!

Ana del Río.



Los que luchan y los que aman no dejan el mundo como lo encontraron. Airún

divendres, 4 de setembre de 2009

Paraules de Guillermo i Pilar

Aquest és un correu enviat a en Jordi Pujol i a la Mercè Manyà, companys d'en Pep al Col·lectiu Ronda, d'en Guillermo Leiva i la Pilar Cortés. Ell va ser client d'en Pep.

::


Buenos Dias Sra. mercedes, y Sr.Jordi

soy Guillermo Leiva soto,llevasteis mi caso en el año 1991 o 1992 accidente de
trabajo (electrocución perdí parte del pie Izquierdo) en procter and gamble Mataro



Nos hemos enterado a través de vuestra web,de lo ocurrido a Pep mante,Descanse en
Paz, tenemos un gran recuerdo de el, aunque no llegamos a conocerle, solo por mi
caso del accidente de trabajo aya en el año 1990 que lo llevo el, como sabras
Mercedes.igual que vosotros llevaiteis mi caso,yo y mi mujer pilar estamos tristes
de lo sucedido,hace ya 18años que ya no nos vemos,pero os tenemos en nuestra mentes
y el corazón,soy unas grandes personas, recuerdo la gran bronca que me dio el sr.Pep
la primera visita,perono paso nada, pero su carácter mi inpresiono,dejo huella en mi
recuerdo,gran persona te llevo en mi recuerdo Pep, su Barba su moto,su forma de ser
y actuar y sobre todo su gran carácter,personal Descansa en paz Josep maria manté

Ante todo queremos daros el pesame,lo estaréis pasando muy mal.

Pero tenéis que seguir adelante, con su gran recuerdo porque os necesitamos,
personas como vosotros del Colectiu Ronda no se encuentran

Quisiera el que lea, esta nuestra carta,le dijera a Sra. Mercedes y Su Marido
Sr.Jordi que estamos muy apenados.y dales el pesame,que lo estará pasando muy mal.

Y deseamos que tengáis fuerzas para superarlo,

Nos acordamos Mucho de Vosotros Mercedes, Jordi

Un Abrazo a todos, os Queremos

Guillermo Leiva Soto y Pilar cortes Gomez

dimecres, 2 de setembre de 2009

Orfes

Aquest és l'escrit de comiat redactat per Miquel Torner en nom del comitè de treballadors de l'Hospital de Mataró. Curt, genial. Gràcies.

::

Avui, ara i aquí, se succeiran elogis i reconeixements a la figura i virtuts d'en Pep.

Seria un contrasentit pretendre enumerar-los tots o gran part d'ells en un petit dicurset... no trobaríem les paraules...

Però crec que la sensació que tenim tots i totes plegades dels que ens trobem aquí i altres que els agradaria ser-hi, és la que millor reflexa en Pep què en pensem d'en Pep, que sentim d'en Pep...

Aquest matí m'ha trucat un vell amic i company de l'Hospital, institució en la qual en Pep sempre hi ha estat implicat i que, com a tot arreu i en tot moment, al costat dels més febles, els usuaris i els treballadors. M'ha dit, amb poques paraules farcides d'emoció:

"Miquel, m'acabo d'enterar d'això d'en Pep... quina putada, noi,
ENS HEM QUEDAT ORFES..."

ORFES, sí, aquest és el sentiment i sensació que ens embarga i que només es produeix quan trobes a faltar algú que és part de nosaltres mateixos...

I quan aquesta amistat i relació, molt més enllà de la professional, ve encara de més lluny, de quan volíem fer la revolució i la militància i lluita clandestina, de quan èrem portats de tant en tant a la presó i sovint al TOP de Madrid o als Tribunals Militars... la sensació d'orfendat t'ofega...

Pep, no ens volem sentir orfes, no deixarem que te'n vagis... saps prou bé que seguiràs caminant, avançant i/o resistint per sempre més amb nosaltres, colze a colze, com has fet i faràs sempre...

Funeral

El 19 de setembre, a les onze del matí i a l'esglèsia de Santa Maria de Mataró es celebrarà un funeral per en Pep.

Ja li vam dir adéu com ell hauria desitjat, amb un comiat alegre, laic, emotiu. Ara també li direm adéu amb una cerimònia catòlica, tal com desitja part de la seva família (la seva mare, Montserrat, en especial).

Magnífica crònica

En Jordi Pujol, company d'en Pep al Col·lectiu, ens ha fet arribar aquesta magnífica i emotiva crònica de comiat publicada a la revista Directa i escrita per en David Fernàndez i la Carme Díaz. Gràcies.

No oblideu apretar el símbol + situat a la dreta per ampliar. Tardes uns segons en guanyar definició però es pot llegir bé.

diumenge, 30 d’agost de 2009

AMOR

Hola Pep;

Aquí estem els del Grup de Reflexió, en aquest acte comunitari que intenta expressar la profunditat de l’empremta que ha deixat el teu pas per la Vida.

Nosaltres hem pogut gaudir durant més de vint anys de la teva presència, de la teva saviesa, de la teva simpatia, del teu tarannà tan especial. Durant les trobades específiques del grup i en tots els encontres que s’han derivat de pertànyer a xarxes socials compartides hem fruït de les teves capacitats tan variades: hem rigut amb tu, ens hem divertit, hem après sobre música, sobre la cura de la terra, sobre gastronomia, sobre l’art de paladejar un bon vi...i sobre tot hem escoltat les teves reflexions profundes entorn dels esdeveniments polítics i socials, entorn de tants aspectes de la Vida.

Fa uns quants anys et va venir a visitar la malaltia. Ja en el seu primer moment vas mostrar una gran capacitat de respondre amb serenor i amor a una situació inesperada, nova i força amenaçant. A tothom va colpir la teva força, la manera com vas viure cada episodi d’aquell començament. Després, uns anys de calma on la teva vitalitat i l’ amor per la vida i la lluita varen seguir desplegant-se i donant fruit sense cap minva. I finalment els dos darrers anys, dolorosos perquè t’hem vist patir, però en certa manera també joiosos pel regal que ens has fet de la teva força, paciència, esperit de lluita sempre present, inventant-te, amb la Maria i tots els teus, mil maneres de superar les limitacions que la vida t’anava portant.

Gràcies Pep per tot el que ens has donat, per qui has sigut i per qui ETS.

Creiem que has arribat a una escala molt alta de l’AMOR. El teu somriure de les darreres setmanes ens omple de pau i d’admiració. Sempre et tindrem entre nosaltres.

21 d’agost de 2009

Ángel

Masaya, Nicaragua, 21 de agosto de 2009

Hola, Pep, bienvenido a la dimensión de ÁNGEL, ese mar especial de plenitud, de felicidad desbordante que recibe con gozo a quienes llegan a la orilla para desasirse del ser ola. Sabés, Pep, cuánto te queremos, cuánto te valoramos, cuánto te agradecemos la solidaridad desbordante hacia nosotros y nosotras, tanto gesto de amor, de compenetración, de ánimo, de lucha inclaudicable... Desde el corazón y las energías vitales seguimos caminando juntos, pues tu presencia y acción transformadora siempre estarán vivas en esta Masaya y Nicaragua, entre toda tu gente intensa del Bufete y de las CEBs, y como ÁNGEL tenés la misión de cuidarnos y seguir acompañándonos...

Querida María, que nuestro gran abrazo interoceánico también te acurruque y te consuele, te fortalezca, te acompañe en ese dolor cuyo destino es transformarse en liberación y en una cálida paz interior. Seguimos muy unidas y unidos caminando, compartiendo. Nuestra casa es la tuya, te esperamos para recibirte con los brazos abiertos. Laia, compañera, Roger y familia toda del Pep, también para ustedes nuestra solidaridad y ánimos.

Compañeros, compañeras del Col.lectiu Ronda, hermanos y hermanas, el Pep fue alma de nuestro bello Hermanamiento, que su partida sea impulso para renovar ideales comunes y estrechar lazos de solidaridad. Estamos con ustedes, en esta hora y en todo el camino que tenemos por delante.

Desde Masaya, Nicaragua, reciban el más entrañable abrazo lleno de solidaridad, cariño, ánimos y consuelo, de sus hermanos y hermanas del

Bufete Popular “Boris Vega” y de las
Comunidades Cristianas de Base


La meva abraçada va junta amb la de la meva gent d’aquí per a tots vosaltres. Ja sabeu quan de sentiment se’m desborda i s’uneix amb els vostres sentiments. També jo us estimo molt, Dolors.

Potser ja seré lluny

Potser ja seré lluny

El poema de Miquel Martí i Pol llegit a l’acte de comiat. Premi per qui endivini la paraula que ens vam permetre suprimir i reemplaçar (per dues paraules)... una pista: cap el final.

::


Potser ja seré lluny, però el camí
no voldria oblidar-lo perquè sempre
sigui benigne i fàcil el retorn.
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l’heura i el xiprer quan, a sol post,
fa de bon seure sota l’olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment,
com un vent molt suau, ens unirà
a tots en una immensa abraçada.

“Però tu et casaràs a Can Fulló”

Ahir es van casar l’Àlex Font Manté i la Marta Chevallard. Ho van fer a Can Fulló. L’Àlex va comentar:

- El dia del casament del meu germà Eloi, tothom em deia: “el proper seràs tu”. En Pep ho va sentir i va afegir: “però tu et casaràs a Can Fulló”.

Ahir hauria estat molt content de veure el seu nebot celebrant la unió a la nova ‘carpa’.

El comiat de la Momerota

L’encès comiat de la Colla de la Momerota.

::


Estimada família,

Els momeroters i les momeroteres volem acompanyar-vos en aquest moment i donar-vos el condol per la pèrdua d’en Pep.

En Pep ha estat un momeroter de cap a peus. Des del 1979, quan la figura va veure la llum, just ara fa trenta anys, fins al final. De momeroter se n’és, se’n neix, no se’n deixa de ser, sovint deia. De fet la veu d’en Pep és també la veu de la Momerota.

En Pep ha estat la gran icona pública de la figura, de la colla i d’una manera d’entendre les festes en general i Les Santes en particular. La Momerota és filla dels ideals d’en Pep. Rebel i juganera, incansable i llibertària, arrauxada i festiva. I qui diu la Momerota diu totes Les Santes, la festa que ell també va empènyer per recuperar. I diu la seva música, la de l’Agrupació Musical del Maresme i de l’enyorada Banda de Gaianes. I diu també el Carnestoltes, dels que ens va contagiar l’entusiasme i va ajudar a recuperar.

Perdre en Pep ha de significar, irremeiablement, enyorar-lo i recordar-lo sempre. Però mai, mai pot significar la pèrdua de res que ell va encarnar i es va estimar. Per això ara el ball de la Momerota sonarà més greu i solemne i la figura ballarà entristida. Però mai podrà la Momerota perdre el seu caràcter, la seva ràbia, la seva força. Aquella que en Pep li va fer aprendre, que és l’arrel de la festa i d’on sempre beuran les noves generacions momeroteres.

Una abraçada de tota la colla!

Colla de la Momerota.

21 d’agost de 2009.

En Pep, el meu tiet

Aquest és l'escrit de la Sussanna. En poques línies descriu una actitut vital que en Pep semblava portar als gens: mirar el cantó brillant de la vida. Gràcies Susanna.

::

Estimada família,

En aquests moments de tristor, també cal recordar moments dolços i alegres que varem tenir junts amb en Pep. En Pep, sempre el recordaré com un tiet GRAN! jo des de petita el mirava i l'admirava i no veia que amb mi creixia una cosa especial per dintre, amb va encomenar el seu esperit santero i momerotero. De la festa en podia fer una gran festa, de un somriure a un gran riure. Axi era ell, el meu tiet Pep un tiet que dels plors en podia treure el riure.

Susanna Manté, neboda.

divendres, 28 d’agost de 2009

Estima i fes el que vulguis!

Aquest és un article publicat per en Pep a Crònica de Mataró el juliol del 92, poc abans de la festa de 25 anys de casats i de la unió -més o menys formal- d'en Pau i l'Àngels.

::

Hi va haver un home important a la meva vida que en moments excepcionals, solemnes, proclamava amb aquesta frase del titular una filosofia positiva, creadora, generosa, tolerant. Capaç, en la seva senzillesa, de donar sentit a una vida, a una societat.

L'home, mestre de vocació, no sols ho deia sinó que en feia norma de la seva vida i per tant en donava exemple en un món d'enveges, trabanquetes i usures.

Va ser fidel a les seves idees fins que va veure com eren manipulades i usades per altres en benefici personal, llavors va considerar que calia retirar-se de la vida pública perquè si es treballa amb amor no t'entén ningú. Li va quedar d'aquesta experiència un desengany escèptic.

Va estimar els que tenia a prop o spbretot va fer de l'amistat un culte.

Va saber trobar les petites alegries de la vida amb el seu caràcter obert i amical, tot i que va viure els anys difícils d'abans i després del nefast 18 de juliol. Va ser home d'una fe religiosa fonamentada en els valors humans que practicava.

Va ser sobretot senzill, sense buscar mai l'aplaudiment, l'homenatge, el reconeixement que a molts altres se'ls va donr en forma més immerescuda.

Va ser a més un home obert i tolerant envers tot allò on hi veia amor.

Demà és per a tota la meva família un dia solemne: celebrarem que fa 25 anys que ens estimem la Maria i jo i alhora, en feliç coincidència, que el nostre fill Pau i l'Àngels també s'estimen i volar junts.

Trobarem a faltar l'avi Josep perquè ens doni l'exemple del seu discurs amorós en un vespre on fem festa per estimar.

Trobarem a faltar la seva tolerància envers els qui estimava tot i que no féssim les opcions que a ell li semblaven millors. Mai ens va deixar a l'estacada, mai va voler anteposar res a l'amor, sempre el vàrem sentir a prop. Mai no oblidarem aquest missatge.

Em direu que si escric al Crònica ha de ser per opinar d'altri i no per exposar aquest recorregut interior, però avui no tic cap ganes de contar altres coses i a més estic convençut que cal continuar predicant que estimar és el millor remei contra la societat insolidària, que ser tolerant, des del respecte del que cadascú pensa i sense voler imposar la dominació de qui és més gran, fort o té autoritat, çes la base i fonament d'una societat realment democràtica que ens ha de permetre no tornar a passar cap més 18 de juliol.

Per això el meu pare ens ho deia cada vegada que ho creia necessari, per això avui, que em sento estimat i estimo, ho vull dir en aquestes quatre ratlles.

dijous, 27 d’agost de 2009

Paraules del llibre

A partir d'ara us anirem reproduint alguns dels missatges escrit en el llibre de condol. Us demanem disculpes pels possibles errors de transcripció.

::

Poques persones com en Pep han estat capaces de compaginar aspectes tan diversos i tan rics del compromís humà: la familia, la societat, la justícia, la festa, la solidaritat!!

Gràcies per un exemple difícil de seguir però sempre estimulant!

Salvador Milà.

::

De tu, he après tantes coses!
i no només, o essencialment, del dret sinó de la vida.
Gràcies per ensenyar-me a saltar, a riure, a desconnectar i a viure,
amb tu al costat tot ha estat fàcil.

T'estima, sempre

Agnès Garcia (advocada del Col·lectiu Ronda - Mataró).

::

Pep, estic molt feliç per
haver-te conegut, i haver
compartit tantes rialles...
Has sigut el meu 'mestre'
i mai t'oblidaré.

T'estimo.

Raquel Frías (advocada del Col·lectiu Ronda - Mataró).

::

Gràcies pel tast
de vida que ens has donat.

Gràcies per poder
compartir Can Fulló.

I gràcies sobretot per L'ENTUSIASME per la
LLUITA i LA VIDA.

La teva vida i la teva mort
donen molt de fruit.

Gràcies a la MARIA
per fer-nos coneixe't.

Núria i Albert.
Mareq, Maria, Lluc i Bernat.

Caricatures

Les caricatures tenen dos autors. El retrat de perfil és de Jordi Carbonell i Roure.

També volem penjar el dibuix d'Ona Cruzate que va aparèixer en el llibre de Les Santes publicat per l'associació I quinze. De moment, però, l'ordinador no ens deixa.

Als dos, gràcies.

Enllaços

Un enllaç nou i dos que ja hem citat en els quals es poden trobar dos vídeos.

El primer et porta a l'apassionat i ajustat article de Cugat Comas al Tot Mataró. El podeu llegir clicant aquí.

El segon et porta al bloc de Jordi Merino que, a més de parlar amb generositat d'en Pep, també penja un vídeo amb imatges de Can Fulló i 'El bequetero' de banda sonora.

El tercer et permet veure un video penjat per Antoni Blanch a Youtube en el qual en Pep s'atreveix a dirigir una filà al centre cívic de Rocafonda usant la crossa com a bastó. La música, a càrrec de la Banda Musical del Maresme, com no!

Sempre ens quedarà París

En una escena de la pel•lícula Casablanca, Humphrey Bogart i Ingrid Bergman s’acomiaden dient que sempre els quedarà París.

Nosaltres, un grup d’amics i amigues, et diem que sempre ens quedaran els moments d’alegria i disbauxa, sempre ens quedaran aquells moments de felicitat.

Aquest grup d’amics i amigues, batejat com a Collinac (Col•lectiu llibertari naturista català) i del que van participar els nostres fills i filles com a Conaco (Col•lectiu de nanos del Collinac) et diem que sempre ens quedaran els moments d’amistat compartida.

Ens quedarà el record d’aquella anada a França vestits de toreros i de manolas per cantar (és un dir) fragments de l’òpera Carmen a una amiga que vivia a Caen.

Sempre ens quedarà el record d’aquell carnestoltes que, vestits amb un tutú que ens venia més aviat estret i calçats amb xiruques, intentàvem ballar un fragment del Llac dels Cignes.

Ens quedarà també el record de l’anada a Bèlgica, vestits de catalanets: faixa vermella i barretina els nois i faldilla florejada, mitones i gandalles noies, per cantar caramelles, amb pendó inclòs, sota el balcó d’una amiga corresponsal de televisió a Brusel•les.

En Pep, en contra de l’opinió del grup, es creia en possessió del do de llengües i podia fer un discurs en qualsevol idioma ja fos en francès, anglès o flamenc. Era l’únic moment en el que fèiem veure que no el coneixíem.

Sempre ens quedarà el record d’aquella anada massiva (érem vint-i-set, entre grans i petits) a un càmping iugoslau (com si no n’hi haguessin més a la vora!) amb pana de cotxe inclosa a mig camí, havent de demanar a l’astorat veí d’un càmping italià que ens guardés els cinc quilos de mantega a la seva nevera. I passant la nit del lloro aguantant els pals de la tenda al càmping naturista iugoslau, perquè el vent no s’endugués tenda i criatures.

Sempre ens quedarà el record de Grècia on, en ple més d’agost i sota un sol de justícia, vam córrer els cent metres per les runes de l’estadi de Delfos sota la mirada atònita d’altres turistes que deien: “aquests catalans estan bojos”. O aquella vegada que intentàvem pescar llagosta a Menorca i que, en alçar la nansa, n’hi havia una de plàstic.

Més recentment i ja sense fills, recordem els viatges, després d’un plantejament de enginyeria econòmica per poder-los realitzar, a Samarkanda, Iran o el desert de Líbia.

Ens quedarà aquell projecte constant de “noche loca”, que més que explicar-la hem preferit que la gent se la imaginés!

Sempre ens queda el record i la realitat de la celebració del Dilluns de Pasqua, aquí a Can Fulló, establert oficialment com l’aplec de Can Fulló, on compartim les amanides, el be i sobretot les vintena de mones aportades a l’àpat pels fills i nets.

En Pep ha estat una persona fonamental i aglutinadora d’aquest grup d’amics i amigues. No ens quedarà París, és cert, però sí que ens quedarà sempre el record de la felicitat i amistat compatida.

COLLINAC, Col·lectiu Llibertari Naturista Català.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Ens ha deixat

Aquest és l'escrit de la família Manté Majó.

::

ADÉU-SIAU!!

La vida crida la vida: Acaba de néixer ara mateix la Mar, néta d’en Carles i la Corro i fa molt pocs dies l’Eloïse, d’en Jean Louis i la Rosa Maria. Visca!

Però nosaltres ara ja hem de marxar, sense tenir-ne gens de ganes, per acompanyar el nostre Pep estimat.

Abans, en nom d’en Pep –ell ho faria amb molta més traça que nosaltres- i nostre, tota la família us volem donar les gràcies per ser aquí avui amb nosaltres.

Voldríem, agrair-vos molt especialment els qui ens heu ajudat a organitzar aquest acte, tan càlid, del seu comiat, que ens hauria agradat que ell hagués organitzat, tan bé que ho feia!

També volem agrair l’acompanyament que ens heu fet molts de vosaltres durant el llarg i dolorós procés de la malaltia.

No és fàcil apropar-se al dolor i menys compartir-lo. Però hem descobert persones que hi teniu una sensibilitat molt especial i que amb la vostra proximitat i confiança ens heu fet fugir els núvols foscos de la tristor.

De forma molt especial donem les gràcies a la mare, per tot el que ha fet, mare que avui plora la tristesa d’un comiat contra natura. Així com a la Tia Maria, tan estimada per en Pep.

Les germanes, la Marta, la Quica, en Joan Lluís, en Carles i les seves famílies verdaders puntals de la nostra esperança.

Perquè en Pep que en la salut ens ensenyà que la vida cal esprémer-la amb tot el suc i que va fer de l’amistat la seva ensenya en la malaltia ens ha ensenyat que el dolor no ha de fer por, quan s’afronta amb serenitat, esperança i bon humor i quan de cada limitació se’n fa un aprenentatge.

I encara que la malaltia finalment llevi la vida, val la pena viure-la amb alegria, la profunda i digna alegria que neix del compromís amb la vida, amb les persones, amb la natura i amb els projectes que ens fan millorar com a humanitat, projectes que només es poden desenvolupar en la lluita per la justícia i la pau.

Per a nosaltres aquest és el teu major llegat, Pep. La joia de viure que ens has encomanat, la felicitat que ens has donat, en tots els moments de la teva vida, fossin bons o no tant, que tu ja els sabies millorar, amb l’espurneig brillant dels teus ulls blaus d’il•lusió en veure els fills i les filles, els néts i les nétes o en fer una petita descoberta al bosc o a l’hort i l’empremta profunda i diversa que deixes en cadascun de nosaltres.

I si us plau, en nom d’en Pep brindeu, balleu i canteu, com va fer ell fins ahir mateix, cada moment que us sigui concedit, perquè cada moment val una vida.

A reveure, Pep estimat, ens agradava cuidar-te i ho hauríem fet amb goig molt més temps, ets el nostre tresor, seguirem el camí que clarament ens has marcat i veurem el teu somriure en cada ocell, en cada plançó, en cada libèl•lula de Can Fulló, en cada onada del nostre mar i de tot el món i en la mirada innocent d’infants i gent adolorida, perquè el teu amor ha estat immens i la nostra joia d’estimar-te, infinita!

Ens has deixat, és cert, però només una miqueta...


Gràcies, amor!!!


T’estimem!!!

Maria, Pau i Àngels, Blai i Olga, Laia i Roger,
Èlia, Maria, Biel, Ivó i Iris.



Can Fulló, 21 d’agost de 2009

Sant Pere i soldat romà

Tres notes d'en Pep Bermúdez per a l'escrit del Collinac (que penjarem aviat). Ens sembla que no van aparèixer i volem repescar-les. Gràcies Pep.



* Al Teatre de la Coma feiem la Passió i en Pep representava Sant Pere i tenia una escena culminant tallant l'orella d'un soldat romà, però al cap d'una estona tornava a sortit representant un altre personatge: un soldat romà.

* En Pep era el patriarca del Collinac, en total unes 27 persones, per dir-hi alguna cosa ( 12 de grans i 15 de petits).Abans de les celebrades sortides de vacances s'encarregava de fer les compres de queviures que ell abans ja havia calculat a " grosso modo" per poder sobreviure tots els dies a un preu mòdic. Li agradava anar a comprar a l'engrós i carregava de tot i força, des de formatges (molt recomanables per portar amunt i avall a l'estiu) (irònic), vins, caves, i espirituosos diversos, fins i tot caixes de tomàquets i pebrots.

*Al principi de tocar el saxo En Pep estava molt il•lusionat i a la que podia ens engegava uns recitals de saxo "solista" que ens deixava a tots esmaperduts i escalivats.

Un abraçada

Pep Bermúdez.

En nom del Col·lectiu

Estimat Pep:

Parlem en nom del Col•lectiu Ronda, som les teves companyes i companys de feina, però tal i com tu ens has ensenyat el que ens uneix a tu és una profunda estimació.

Segur que la teva vida no es pot entendre, evidentment, sense la teva família, els teus amics i la participació en molts d’altres àmbits, però tampoc no es pot entendre sense el Col•lectiu Ronda. Tu ets un dels fundadors i un dels seus pilars més sòlid. De fet ningú com tu ha integrat la seva vida dins de la del Col•lectiu Ronda, la prova és aquí on som, Can Fulló. Això no existiria sense tu. Tu ho vas trobar i, com sempre, vas convèncer els teus companys, tu vas convertir-ho amb el que és i tu ho has mimat, com a masover, tots aquest anys. Ho has estimat tant, que sempre estaràs aquí.

Can Fulló és un espai vital per a nosaltres. És l’escenari de les nostres reunions, assemblees, discussions, xerrades, debats, reflexions, en elles tu, Pep, sempre has tingut la intervenció precisa, magistral, adequada, brillant,.... amb la lucidesa innata que t’ha caracteritzat sempre. Ens hi has fet plorar i riure.

Can Fulló és també l’escenari de les nostres festes, per a tu tan importants per que és la forma de celebrar estar junts i tu has exercit de mestre de cerimònies.

Però malgrat que Can Fulló ha estat un fet diferencial en la teva vida al Col•lectiu, hem de parlar també de la teva vida professional com advocat, advocat laboralista per vocació, però jurista apassionat amb un profund coneixement de tots els àmbits del dret: causes polítiques, estrangeria, insubmissió i qualsevol altre que permetés defensar els més dèbils i canviar la societat. Dur en les negociacions amb els contraris, tendre amb els clients, brillant en els judicis i exigent amb els companys.

Des del teu despatx de Mataró, el despatx d’en Manté, i la central del Ronda, sempre tenies la necessitat de compartir i conviure amb les companyes i companys de Barcelona, la sucursal.

Les teves companyes i companys et volem dir que els anys que hem passat al teu costat, ha estat un temps viscut molt intesament, ple d’experiències inovidables. Ha estat un màster de la vida amb el millor mestre.

Els que avui sou aquí per motius ben diferents, la família, l’amistat, la professió, la ideologia, el coneixeu i us podeu imaginar el que per nosaltres ha significat compartir amb ell cada hora, de cada dia, de tots aquests anys.

Pep, fa poc més d’un any ens vas dir: us estaré vigilant, i ens agrada que sigui així.

The red hat man

Escrit de comiat de Norma Falconi, que va conèixer a en Pep durant el tancament d'immigrants a l'església del Pi. Gràcies Norma.

::


Ayer murió Pep Manté, ayer murió un gran abogado, un gran luchador, una amigo para muchos y muchas.

Para nosotros, los hombres y mujeres que le conocimos en los encierrros del 2001 en Santa María del Pi, desaparece una persona que no podremos olvidad. Con su figura inconfundible, su gran porte, su sombrero rojo inseparable (‘the red hat man’ como le conocían los inmigrantes encerrados), su simpatía y su conocimiento del derecho y sus vericuetos; jugó un papel decisivo, insustituible, en la negociación del acuerdo con Delegación de Gobierno. Un acuerdo que significó papeles, y por tanto la posibilidad de una vida digna, para los inmigrantes encerrados y más tarde para cientos de miles de inmigrantes de todas las nacionalidades que habían llegado a Espanya antes del 23 de enero de 2001.

El papel de Pep fue mucho más allá de su pertenencia a la comisión negociadora de los encerrados, fue un encerrado más, un participante en las cotidianas, multitudinarias y bastante duras asambleas del Pi. Tejió un difícil acuerdo con el resto de los abogados (Antonia Moyano y Elvira Posadas) y no sólo tuvo que negociarlo con el gobierno, tuvo que explicarlo a los inmigrantes, someterlo a su soberana decisión e irremediablemente modificarlo una y otra vez. Y eso fue lo que demostró su tremenda entrega, su valía, su olvido de si mismo, su defensa de un ideal colectivo.

Nosotros lo conocíamos de antes, de su trayectoria en Unió de Pagesos, del Col•lectiu Ronda, pero el verle en vivo y en directo fue una revelación, un descubrimiento, una experiencia inolvidable de la que aprendimos mucho. Nosotros también, como él decía, éramos novatos en ésas lides de los encierros y juntos lo hicimos posible. Después de los encierros seguimos trabajando juntos en la defensa de los derechos de los y las inmigrantes, de los que fueron expulsados de las plazas, de los subsaharianos y magrebíes que la policía desalojó violentamente de la plaza André Malraux, de los que permanecieron encerrados en locales sindicales y sociales durante el 2001. Nunca pidió nada por ello, nunca se atribuyó ningún éxito, siempre dijo que estaba aprendiendo cuando en realidad estaba enseñándonos a todos.

Ahora ya no está y nosotros queremos despedirnos de él aunque jamás podremos despedirnos de su legado. A todos y todas los que le conocimos, el respeto, la admiración, el sufrimiento de esta hora sólo son soportables por la felicidad de haberle conocido y convivido algunos momentos. Por eso queremos en éste difícil momento aportar nuestro grano de arena a su recuerdo, nosotros y nosotras, pakistaníes, bengalíes, indios, argelinos, marroquíes, senegaleses, subsaharianos, latinoamericanos, inmigrantes del este, catalanes, de todo el estado español, hombres y mujeres, ciudadanos del mundo, de este mundo sin fronteras al él nos acercó con su esfuerzo, este mundo sin fronteras de hombres y mujeres dignos e iguales que hoy lamenta su pérdida.

Norma Falconi, de l’associació Papers i Drets per a Tothom.

L'home renaixentista

Tal i com vam prometre, anirem penjant tots els textos -llegits o no durant l'acte- que ens han arribat. Comencem amb el que va escriure i llegir l'Agàpit Borràs. Gràcies Agàpit.

::


Un arquitecte del Renaixement, Giorgio Vasari, l’any 1550, va escriure un llibre lloant l’obra de Miquel Àngel. Ho va fer quant aquest, encara vivia, i va dir:

“és igual que l’escrigui ara o després, Miquel Àngel ha fet tantes coses,
tan ben fetes i de tanta bellesa, que no morirà mai”

Aquests darrers dies, me parat a pensar, en tantes i tantes coses, i en tants i tants àmbits en els que ha treballat en Pep Manté.

El cooperativisme, la Unió de Pagesos, el sindicalisme, la lluita contra la dictadura, la defensa de encausats per Consells de Guerra i presos polítics, la transició política, la lluita per la democràcia, els debats sobre el Concili Vaticà II, la defensa dels drets dels treballadors, la defensa dels drets dels immigrants, el col•lectiu Ronda, l’advocacia, la solidaritat entre els pobles, el treball amb el Tercer Món, la defensa de les cultures i la vida política, social i cultural de la ciutat i del país.

En molts d’aquests àmbits, i més que me’n deixo, en Pep hi ha participat activament, i ho ha fet com ell sabia, teixint estructures de diàleg, treballs en xarxa, utilitzant el cooperativisme i innovant eines per poder avançar i compartir de forma solidària.

En Pep ha estat sempre un bon pal de paller i un referent sòlid i valent, a disposició de molts de nosaltres. En moments social i políticament difícils, i n’hi ha hagut molts, sempre ha estat ben preparat, diligent i eficaç en la feina, brillant, molt bon jurista, al peu del canó i a l’abast de tothom. Tota aquesta immensa feina feta per en Pep Manté, no la oblidarem mai.

Compartint coneixements i experiències i utilitzant el diàleg com a eina de treball, en sabia un munt de coses i les tenia ben ordenades al cap. El seu gruix cultural era molt alt i la seva humanitat, immensa. Era un plaer conversar amb ell i escoltar-lo, tant en la feina com en la sobretaula.

Expert amb el saxofon, ballarí, amant de la música, de les festes de les Santes, del futbol, de la pintura, la poesia, la gastronomia, la literatura, l’arquitectura i de totes les belles arts, - podem dir, que ell també -, era un home del Renaixement. Casualment i de la mà del Barça, el seu darrer viatge ha estat a Roma.

Ha estat un treballador incansable, i ha deixat tanta feina feta - i tant ben feta -, que com diria Giorgio Vasari, ell tampoc morirà mai.

En Pep ha volgut teixir una sòlida xarxa d’amics i ens hem fet rics amb la seva amistat. Per alguns de nosaltres, són més de 50 anys de proximitat amb en Pep i la Maria, compartint en comú molts i molts bocins de la nostra vida. Hem vist néixer els fills i les filles i després hem vist créixer les nétes i els néts.

Aquests darrers mesos, hem après de la serenitat de Maria, cuidant en Pep, el seu enamorat, i també hem après de la fermesa de tota la família Manté / Majó.

No fa massa temps que vaig parlar amb ell a l’hospital entre els tubs, els fils i les màquines de la UCI; els seus ulls petits brillaven i traslluïen moltes ganes de viure, però també estava serè. Estava content dels seus fills, m’explicava de memòries que volia escriure amb en Blai i m’ensenyava orgullós una fotografia de les nétes i els néts, tot esperant el naixement de la petita Iris. I va esclatar d’alegria quant va néixer. Alegria i vitalitat que va mantenir amb els seus néts i netes fins als darrers dies. Aquest era el seu comiat, però també era el seu futur. Quedem-nos amb aquesta alegria i vitalitat que en Pep ens ha transmès. Estarem sempre amb vosaltres.

dimarts, 25 d’agost de 2009

L'últim escrit d'en Pep


Dissabte a la nit, un dia després del comiat, vam mirar l'última llibreta que feia servir en Pep. Havia escrit un resum telegràfic i lúcid del seu passat. Quasi per casualitat, vam trobar unes notes a l'última pàgina. Es pot llegir:

ADÉU!

LLIBERTAT!

SUGGERIMENTS

mÚSICA:

NÚRIA B

KYRIE SANTES

BANDA


Només ens vam deixar el Kyrie de les Santes, però segur que no ens ho té en compte.

66 pensaments i molta, molta estimació

Fa poc d'un mes la Núria Masafrets va regalar un llibre d'haikus a en Pep. Amb precisió quasi fotogràfica evoca vivències compartides, emocions dins el pas dels anys i els fets històrics. En reproduïm tres. D'aquí poc els publicarem tots en aquest blog i es podrà descarregar en PDF.

Mes de desembre
tribunal militar,
incomunicats
tu ens fas de veu,
de lligam, de pont
entre la Model i la Trinitat.

::


8 de març de 1974.
Surt la nostra sentència.
15 de març, mor el
nostre primer fill.
Potser no volia néixer
sota el franquisme.

::

Setembre de 1975:
Franco amb la mà
tremolosa, però plena
d'odi signa cinc
penes de mort.
Quan s'acabarà,
quan ho acabarem??


Núria Masafrets.

Gladiadors a Roma!

Gladiadors a Roma!

Pep Jubilació

Pep Jubilació