Sempre ens quedarà París

En una escena de la pel•lícula Casablanca, Humphrey Bogart i Ingrid Bergman s’acomiaden dient que sempre els quedarà París.

Nosaltres, un grup d’amics i amigues, et diem que sempre ens quedaran els moments d’alegria i disbauxa, sempre ens quedaran aquells moments de felicitat.

Aquest grup d’amics i amigues, batejat com a Collinac (Col•lectiu llibertari naturista català) i del que van participar els nostres fills i filles com a Conaco (Col•lectiu de nanos del Collinac) et diem que sempre ens quedaran els moments d’amistat compartida.

Ens quedarà el record d’aquella anada a França vestits de toreros i de manolas per cantar (és un dir) fragments de l’òpera Carmen a una amiga que vivia a Caen.

Sempre ens quedarà el record d’aquell carnestoltes que, vestits amb un tutú que ens venia més aviat estret i calçats amb xiruques, intentàvem ballar un fragment del Llac dels Cignes.

Ens quedarà també el record de l’anada a Bèlgica, vestits de catalanets: faixa vermella i barretina els nois i faldilla florejada, mitones i gandalles noies, per cantar caramelles, amb pendó inclòs, sota el balcó d’una amiga corresponsal de televisió a Brusel•les.

En Pep, en contra de l’opinió del grup, es creia en possessió del do de llengües i podia fer un discurs en qualsevol idioma ja fos en francès, anglès o flamenc. Era l’únic moment en el que fèiem veure que no el coneixíem.

Sempre ens quedarà el record d’aquella anada massiva (érem vint-i-set, entre grans i petits) a un càmping iugoslau (com si no n’hi haguessin més a la vora!) amb pana de cotxe inclosa a mig camí, havent de demanar a l’astorat veí d’un càmping italià que ens guardés els cinc quilos de mantega a la seva nevera. I passant la nit del lloro aguantant els pals de la tenda al càmping naturista iugoslau, perquè el vent no s’endugués tenda i criatures.

Sempre ens quedarà el record de Grècia on, en ple més d’agost i sota un sol de justícia, vam córrer els cent metres per les runes de l’estadi de Delfos sota la mirada atònita d’altres turistes que deien: “aquests catalans estan bojos”. O aquella vegada que intentàvem pescar llagosta a Menorca i que, en alçar la nansa, n’hi havia una de plàstic.

Més recentment i ja sense fills, recordem els viatges, després d’un plantejament de enginyeria econòmica per poder-los realitzar, a Samarkanda, Iran o el desert de Líbia.

Ens quedarà aquell projecte constant de “noche loca”, que més que explicar-la hem preferit que la gent se la imaginés!

Sempre ens queda el record i la realitat de la celebració del Dilluns de Pasqua, aquí a Can Fulló, establert oficialment com l’aplec de Can Fulló, on compartim les amanides, el be i sobretot les vintena de mones aportades a l’àpat pels fills i nets.

En Pep ha estat una persona fonamental i aglutinadora d’aquest grup d’amics i amigues. No ens quedarà París, és cert, però sí que ens quedarà sempre el record de la felicitat i amistat compatida.

COLLINAC, Col·lectiu Llibertari Naturista Català.