Prop de terrra

Hola amics i amigues;

he tingut un final d’any una mica massa hospitalari. El dia 28 vaig sortir amb moto a donar una volta pels voltants de Das.Vaig anar a veure la meva germana, Marta, al seu company, en Toni i els seus fills. La moto es va portar com un Rocinante i no es va queixar de les temperatura ni de la neu que transformava la Cerdanya en un gran pessebre sense dimonis, verges ni caganers. Al vespre, vaig posar-me la gorra anglesa i vaig somriure -feliç- al veure tota la meva família al voltant de la taula. L’Àngels, en Pau, l’Olga, en Blai, l’Èlia i en Biel em van dir que s’havien trobat a en Guardiola a un restaurant. Que li van dir que l’avi el veuria a Roma i que ell m’enviava records, però no sé si creure-me’ls: era el dia dels innocents. L’endemà em sentia cansat i vaig dormir com un liró. El dia 30 quasi no em podia aixecar del llit. Una ambulància em va portar a l’hospital de Puigcerdà. La doctora d’urgències, la Lupe, va demostrar el seu bon ull i, tot i que jo no tenia tos, va apostar per una pneumonia. La placa va confirmar que tenia els pulmons ben carregats. Vam decidir ingressar a l’hospital. No vaig passar una bona nit. Se’m va inflar una mà per culpa de la via i el doctor internista va provar tres vegades de posar-me-la (la via) al pit. No va poder. Després va provar al peu esquerre, tampoc. Per fi van tenir èxit amb el peu dret. El monitor que controlava les meves constants pitava cada dos per tres i m’impedia agafar el son. En Pau va demanar que desconnectessin el so i els hi va costar déu i ajuda. Vaig demanar algun medicament que m’ajudés a dormir i, tot i que els hi havíem informat del tractament que seguia, no van atrevir-se a donar més que una aspirina. Quan vaig poder dormir una mica, em vaig arrencar sense voler un dels sensors i les infermeres, que tenien un monitor a la seva sala, no li van donar importància o no se’n van adonar. Per acabar-ho d’adobar, la febre em va pujar i em va agafar un fort tremolor a les vuit del matí. Van tardar en donar-me una droga que m’aturés l’atac.

Aquests dies he comprovat dues realitats hospitalàries ben diferents. La de la Cerdanya i la del Maresme. I, per comparació, no per coneixença directa, la de França. A la Cerdanya, l’hospital de Puigcerdà és vell i petit. Ha d’afrontar, a més, la dificultat d’una demanda molt fluctuant. En dies de vacances el volum de pacients es dispara. La majoria de casos són luxacions o traumatismes causats per la pràctica de l’esquí, però no només. Jo en sóc la prova. L’hospital de Puigcerdà ha de cobrir la demanda de 12.000 habitants, número que es dispara en caps de setmana i vacances. El de Mataró, 270.000, sense tanta fluctuació. Són, per tant, hospitals de diferent exigències i dimensions. Una de les diferències és la UCI, on encara sóc. Una altra és que l’hospital petit disposa de menys especialistes i, per tant, els professionals han de ser molt més polivalents. L’exigència és més alta. Un internista pot assistir a tant a un part, unes hemorroides o unes pedres al ronyó.

Amb tot, a la Cerdanya l’atenció ha millorat de manera significativa. Fa trenta anys si t’agafava un atac de cor a Meranges, Das o Alp, tenies molts números de morir. Ara, una ambulància ben hospitalitzada hi arriba en pocs minuts. Si necessites una derivació urgent, una helicòpter et porta a Can Ruti, Mataró o Terrassa, sempre que no hi hagi boira. Fa trenta anys les dones havien de parir sense anestesia. Amb l’arribada del tripartit i Pasqual Maragall, es va optar per l’equitat i la proximitat. Una dona de Meranges té el mateix dret de ser anestesiada en un part que una de Barcelona. En la mesura del possible, es va intentar fer arribar els mateixos serveis a totes les àrees. Això vol dir més hospitals mitjans, com el de Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Berga, Tremp o la Vall d’Aran i més inversió econòmica. A França el model és molt més centralista, concentrant l’atenció en les grans ciutats. Si un habitant de la Tor de Querol o Enveig (a tocar de Puigcerdà) té un atac de cor, ha de desplaçar-se vuitanta quilòmetres o més fins arribar a Perpinyà o Tolousse, passant per un port de muntanya.

En Carles Manté, amic i cosí, va presidir la Fundació de l’Hospital Transfronterer que es començarà a construir, si tot va bé, aquest gener amb diners de Cat Salut i l’Estat francès. Per a la gent que es posi malalta a la Cerdanya significarà tenir un hospital de millor accés i més ben equipat. Per als habitants de la Catalunya Nord voldrà dir tenir un un centre de qualitat a molt poca distància. El projecte ha estat complex perquè es necessiten professionals capacitats per atendre en tres llengües i s’han hagut de posar en comú protocols d’actuació, criteris de derivació, convenis laborals. A França no disposen d’un Institut Nacional de la Seguretat Social, l’atenció i el pagament es fa és a través d’asseguradores públiques (normalment relacionades amb gremis: agricultors, enginyers, mestres etc.). A França no s’habilita una sala de parts si no hi més de tres cents naixements a l’any. A Catalunya només que n’hi hagi cent cinquanta ja n’hi ha una.

Una altra de les diferències de la sanitat a la Cerdanya respecte El Maresme és la mobilitat laboral dels professionals. Cobren igual, però la vida és més cara a la Cerdanya. I més freda. No hi ha prou metges ni prou infermeres nadius per abastir la demanda dels centres sanitaris. Els treballadors de fora no acostumen a allargar la seva vida laboral i és habitual trobar-se amb persones que fa poc que són al centre. En el meu cas, vaig comprovar que el servei d’infermeria desconeixia el funcionament de la maquinària i no seguien pautes simples del protocol -sobretot en el cas d’una pneumonia- com prendre la temperatura. El servei de farmàcia no va aportar cap dels fàrmacs que necessitava (sort que no vaig perdre el meu botiquí particular). La Maria, amb bon criteri, crec jo, va demanar un trasllat. Després, a Mataró, es confirmaria la pneumonia, es trobaria el germen oportunista i em sedarien. Però milloro, milloro.

He de confessar que preferia arribar a Mataró amb helicòpter, però el dia 31 hi havia massa boira. Clar que, si hagués anat volant, a part de ser més aprop del cel que de la terra, no hauria passat per davant de Das. I a Das, a peu de carretera, hi havia els amics de la colla, saludant-me i enviant-me el seu amor.

Fins aviat!